El 2024, el preu mitjà de l’habitatge a Espanya ha arribat a màxims històrics. Segons Idealista, el metre quadrat se situa en 2.100 euros, fet que suposa un increment del 38% respecte al 2015.
A Catalunya, i especialment a Barcelona, la situació és encara més greu: el preu mitjà supera els 4.000 euros/m² en alguns districtes, mentre que el lloguer mitjà a la ciutat ronda ja els 1.200 euros mensuals.
En aquest context, parlar d’un problema d’accés a l’habitatge és fer curt. El que vivim és una emergència estructural, llargament gestada per la inoperància política. A l’any en curs la tendència alcista no s’ha reduït, al contrari, continua. El mal que tot això produeix, primer a les persones, les famílies i després a l’economia, és aclaparador.
La responsabilitat recau, principalment, en unes administracions públiques que, lluny d’actuar amb visió estratègica, han optat per una barreja d’inacció, regulació ineficaç i criminalització del mercat.
La Llei d’Habitatge aprovada el 2023, per exemple, ha limitat els preus del lloguer a zones tensionades, però sense acompanyar la mesura d’una expansió de l’oferta. El resultat ha estat previsible: molts propietaris han retirat pisos del mercat i la tensió ha augmentat.
Els més perjudicats són els que es presenten al “càsting” en què s’ha convertit llogar un pis, amb menys ingressos, menys recursos econòmics. La mesura ha perjudicat els més febles econòmicament. Sort que és un govern progressista qui aplica aquesta mesura, que expressa molt bé els deliris de la ideologia, perquè era obvi que això passaria, només calia llegir sobre el tema per entendre’l.
En set anys de govern, Pedro Sánchez no ha engegat un pla ambiciós d’habitatge públic.
Però aquest problema no és pas nou. Després de la Guerra Civil i durant la postguerra, l’habitatge va ser un assumpte d’estat. Avui, però, les prioritats semblen altres. En set anys de govern, Pedro Sánchez no ha engegat un pla ambiciós d’habitatge públic.
El percentatge d’habitatge social a Espanya és del 2,5% del parc total, mentre que a països com els Països Baixos o Àustria supera el 15%. I a Catalunya la xifra és encara més baixa: tot just un 1,5%. Sánchez fa set anys que governa, set, ha tingut temps d’actuar en això i molt més; la inacció amb els habitatges de la SAREB, el banc dolent públic que acumula l’estoc d’habitatge més gran d’Espanya, és de jutjat de guàrdia.
Mentrestant, la narrativa pública ha girat cap a l’estigmatització de qualsevol activitat privada: reformar i revendre un pis és «especulació», construir a nous sòls és «gentrificació», i els inversors són vistos com a enemics del poble.
Aquesta visió curta impedeix veure el que és evident: sense iniciativa privada no hi ha solució possible, però sense un marc institucional clar, tampoc. I per si no n’hi hagués prou, l’okupació ha resultat una pràctica protegida. El que ha fet el govern en la seva incapacitat extrema- hi ha una ministra del ram, que segueix i segueix, ves a saber per què- és traslladar una responsabilitat pública al sector privat.
l’habitatge ha quedat atrapat entre el lliure mercat i la hiperregulació, sense estratègia global.
La comparació amb altres sectors és reveladora. Per què no s’especula amb la sanitat o l’educació? Perquè l’Estat cobreix la majoria de l’oferta. I, per tant, actua com un gran regulador del preu. Si s’apliquessin les mateixes regles que regeixen el mercat de l’habitatge, una consulta mèdica costaria centenars d’euros i una plaça escolar seria molt car. En canvi, l’habitatge ha quedat atrapat entre el lliure mercat i la hiperregulació sense estratègia global.
L’arrel del problema és doble: el sòl i la planificació urbana. A Espanya, urbanitzar el sòl és un procés lent, car i ple d’obstacles administratius. Només els ajuntaments poden impulsar nous desenvolupaments urbanístics, però molts han optat per congelar plans per pressió política o manca de mitjans. La conseqüència és directa: l’oferta de nou habitatge ha caigut en picat des de la bombolla del 2008 i no es construeixen més de 90.000 habitatges a l’any, quan se’n necessitarien almenys 150.000. Altres fonts assenyalen una xifra més gran només per estabilitzar el mercat.
A Catalunya, el Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge fixa com a objectiu la construcció de 10.000 habitatges socials anuals fins al 2040. Però el 2023 no se’n van assolir ni 4.000, i molts no estan finalitzats. Aquesta bretxa entre discurs i acció és un símptoma d’un mal més gran: la manca de visió.
La solució requereix un enfocament de gran escala, gairebé d’economia de guerra: alliberar sol, simplificar llicències, coordinar transport públic i incentivar la innovació en mètodes constructius.
La industrialització del sector –amb habitatges modulars, impressió 3D, materials sostenibles– podria reduir costos, accelerar els terminis i generar ocupació de qualitat. Tot això, a més, impulsaria una transició verda des del sector de la construcció, un dels més emissors de CO₂. I sobretot planificar. La situació requereix, si es volen resultats ja, una planificació indicativa per al sector privat i coercitiva per al públic i una autoritat que actuï sobre els diversos subjectes i on tots estiguin reassentats.
El que està en joc no és només el dret a una llar, sinó una enorme oportunitat de regeneració econòmica. L’habitatge, si es gestiona amb intel·ligència, pot ser el motor d’un nou cicle de creixement sostenible. Però per això cal el que no abunda: planificació, cooperació publicoprivada i governants que, més enllà del màrqueting, tinguin una idea clara del país que volen construir.
Perquè el veritable drama no és només que l’habitatge estigui car. El drama és que ningú no sembla estar construint una solució.
🏘️ Per què a Espanya és més fàcil especular amb habitatges que construir-los? La resposta és als governs. #Habitatge #CrisiHabitacional #España2024 Share on X
Loading ...
