El desastre de Barcelona i l’aprovat de Collboni

Siguem concrets i realistes: Barcelona és un desastre per als que hi vivim, o per als que hi han d’anar amb freqüència. El seu funcionament cobra aspectes dantescs que semblen haver-se interioritzat passivament per part de la ciutat.

El semàfor del túnel de les Glòries és un monument al malbaratament de diners públics, al malbaratament dels diners privats i, un focus de contaminació extraordinària. I tot això en una obra recent que ha costat una milionada.

En quin alcalde avui pot recaure aquest gran desaforament i, a sobre, ser acceptat i celebrat?

Només els que no han passat una vegada per aquest semàfor de les Glòries poden dubtar que la desqualificació total d’aquesta obra és més que justificada.

I què cal dir de la solució d’entrada per la Diagonal: un altre cost extraordinari de diners per al ciutadà que utilitza el cotxe per accedir a Barcelona. Es pretén reduir la contaminació a la ciutat, i es creen immensos colls d’ampolla que el que fan és contaminar més i més.

Ho van fer amb el carrer València en transformar Consell de Cent, i avui ho han aconseguit amb la reforma de la Via Laietana: un altre engendri que obliga a fer quilòmetres i quilòmetres de més per connectar la part alta de la ciutat amb el port.

L’eix mar-muntanya sempre ha estat un aspecte feble de l’estructura urbana de Barcelona, ​​per això l’obertura en el seu temps de la Via Laietana. Però han hagut de venir Colau i Collboni —que és el seu successor ideològic, amb l’estil, això sí, de l’aparell del PSC, que fa semblar que les coses siguin més suaus, més ordenades, més arreglades— per continuar polítiques tan terribles com les de la seva predecessora.

Ah! Quin gran encert, digne de la seva activitat política a Catalunya, va ser el del Partit Popular en regalar-li l’alcaldia a Collboni per evitar que un “perillós” independentista com Xavier Trias s’alcés amb la vara d’alcalde que, amb tota puritat democràtica, havia guanyat.

Collboni, que té una llarga trajectòria a l’Ajuntament de Barcelona com a número dos d’Ada Colau i que ja fa temps que és com a alcalde per mostrar els seus fets, no només no està resolent res, sinó que està accentuant els problemes del funcionament de la ciutat.

Amb un 36 % de població nascuda a l’estranger, a la qual cal afegir els fills d’immigrants nascuts aquí, amb els expats gentrificant barris i expulsant activitats de tota la vida que donen caràcter als barris, Barcelona és cada cop més una ciutat estranya a la seva gent i a Catalunya. 

Està governada per 10 regidors —ridículs pel nombre, no per les persones— sobre 41. És l’antítesi d’un govern democràtic, i segueix, sobretot, per la impotència de Junts i PP, i el seguidisme d’altres, amb ERC encapçalant la processó de supporters dels socialistes.

L’enquesta municipal atorga un 5,1 % a Collboni, l’únic que aprova —pelat—, cosa que no deixa de ser sorprenent veient l’estat de la ciutat i la incapacitat municipal per abordar els problemes bàsics. Cada cop diu que té més guàrdies urbans, i cada vegada es veuen menys als carrers. Els deuen guardar per a les grans ocasions.

La ciutat expulsa la seva gent, sobretot els joves, pel problema de l’habitatge, elevat ja a la categoria de calamitat històrica, mentre s’omple d’expats que poden pagar el que cal, o d’immigrants disposats a viure en pisos pastera perquè, per subsistir, viure a la gran ciutat és una necessitat.

La cultura i la llengua catalanes es baten en regressió, i els problemes greus són una suma i segueix. Però Collboni aprova amb un 5,1%, i el seu partit millora en intenció directa de vot i se situa en un 16,1%. És clar que això vol dir que gairebé el 85% dels barcelonins no el voten, però tant se val si és el rei del mambo.

El 45,7 % de la població considera que la ciutat ha empitjorat, per només un 30 % que diu que ha millorat (però que només en voten la meitat). El 83% considera que l’incivisme és un problema molt greu; el problema de l’habitatge bat rècords de mencions i la inseguretat es manté en xifres de rècord. Però no passa res.  

Collboni es percep com a “Imperator” i es dedica —amb els nostres diners— no un dia, sinó un mes de celebracions de l’Orgull homosexual, mentre que l’oposició, per una raó o una altra, viu instal·lada a l’anomia.

Només una reacció ciutadana, per sobre de les disgregacions partidistes i dels que viuen del pressupost, podrà arreglar una ciutat cada cop més ingrata per als barcelonins i cada vegada més grata per al negoci d’uns quants.

 Loading ...