Ja ho deu haver notat. Per a la política i els grans mitjans de comunicació, el matrimoni homosexual no existeix. El que hi ha és el matrimoni igualitari. Però aleshores el matrimoni «normal» en termes estadístics, el de tota la vida entre un home i una dona que és? No és igualitari, és clar, perquè aleshores es confondrien.
A la permanent guerra per la paraula, el feminisme de gènere i el poder homosexual estan guanyant una altra batalla que consagra la superioritat implícita del matrimoni homosexual perquè és entre iguals i consagra l’essència de la desigualtat entre homes i dones quan es casen.
El govern espanyol ha decidit nomenar un ambaixador per al “col·lectiu” LGTBIQ+. Per què, a què ve aquest estrany reconeixement?
Durant les darreres setmanes hem viscut sota una saturació mediàtica i publicitària al voltant del Dia de l’Orgull LGTBIQ, celebrat el 28 de juny, que va assolir el punt més alt precisament en aquesta data.
Fins aleshores, institucions públiques com el Govern espanyol, la Generalitat, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament barceloní ja havien omplert nombroses pàgines amb anuncis promocionals. Tot i això, arribat el dia assenyalat, la publicitat es va multiplicar en portades i contraportades completes. I les seves banderes tribals onejaven als edificis públics amb el mateix rang que les del país.
El que inicialment era un dia dedicat a l’orgull s’ha transformat en setmanes senceres d’actes i celebracions. En el cas concret de Barcelona, sota el lideratge de l’alcalde Jaume Collboni, s’ha estès fins i tot un mes. Les biblioteques gestionades per la Diputació no han dubtat a sumar-s’hi activament, exposant llibres i desplegant banderes temàtiques de forma prominent.
Cal preguntar-se per què certs col·lectius, l’única característica comuna dels quals és viure les seves relacions afectivosexuals d’una manera molt particular, reben un tractament privilegiat per part de l’Estat, gairebé com si fossin una nació dins d’una altra, amb símbols, lleis i privilegis exclusius. Tot això malgrat l’evidència que si aquestes conductes sexuals específiques, homosexuals, bisexuals o queer, es generalitzessin, la continuïtat mateixa de la societat estaria compromesa.
L’homosexualitat, la bisexualitat i la transsexualitat, juntament amb la perspectiva de gènere, s’han convertit en veritables doctrines d’Estat a Espanya, especialment a Catalunya, així com a diversos països europeus. Encara que, paradoxalment, als Estats Units i en altres nacions europees comencen a observar-se senyals de retrocés en aquestes polítiques.
Resulta vistós que aquesta ideologia sigui considerada part del cabal comunitari per la Comissió Europea presidida per Ursula von der Leyen, quan històricament mai no ho ha estat. Igualment, sorprèn que setanta diputats europeus, ministres espanyols, l’alcalde de Barcelona i l’exalcaldessa Ada Colau, es manifestin a Budapest com si es tractés d’una qüestió essencial per a la humanitat, quan mai no han mostrat un compromís semblant amb crisi com la de Gaza.
La resposta a aquestes contradiccions, que impliquen malgastar recursos públics escassos i establir noves doctrines morals des d’un Estat suposadament neutral en aquesta matèria, només es pot trobar en el reconeixement i l’anàlisi del que s’ha d’anomenar «homosexualisme polític». Sense aquest concepte és impossible entendre la nostra realitat actual.
L’homosexualisme polític és aquella ideologia que pretén transformar institucions, lleis, mentalitats i fonaments socials per desplaçar la concepció antropològica basada en l’home, la dona, els fills i la família, substituint-la per una altra que presenta l’homosexualitat, la bisexualitat i la transsexualitat com a opcions desitjables per al conjunt social. Per això no dubta a modificar, fomentar, i, si calgués, imposar per mitjà de sancions legals, un nou imaginari col·lectiu.
Als segles XIX i XX, el principal conflicte social va ser determinat pel mode de producció, així com per les seves implicacions i conseqüències econòmiques, polítiques i socials. Tanmateix, al segle XXI aquesta qüestió ha perdut centralitat i s’ha desplaçat l’interès cap al mode de vida: com s’entén i defineix què significa ser home i ser dona, com es configuren les relacions entre tots dos, i quin valor s’atribueix als vincles personals i familiars. És una característica essencial de la societat desvinculada, que de pas serveix per explicar, perquè una de les seves conseqüències és el creixement de la desigualtat econòmica a Occident.
Al segle XXI, el gran conflicte a Occident ha deixat enrere les disputes econòmiques del segle XX centrades en el mode de producció, i s’ha traslladat a l’àmbit del mode de vida. Aquest conflicte actual, conegut com a “guerra cultural”, involucra dimensions antropològiques, morals i polítiques molt més profundes.
El mode de vida dominant, individualista, emotivista i centrat en la sexualitat subjectiva, ha redefinit les prioritats polítiques, culturals i socials a Occident. En transformar desitjos personals en identitat política i moral obligatòria, ha creat profundes fractures al teixit social, amenaçant tant el benestar general com l’estabilitat antropològica tradicional.
L’absència de debat racional i la imposició institucional d’aquesta ideologia aprofundeixen encara més la crisi actual i fan urgent una reflexió crítica sobre el rumb adoptat.
Per a la política i els grans mitjans de comunicació, el matrimoni homosexual no existeix. El que hi ha és el matrimoni igualitari. Però aleshores el matrimoni entre un home i una dona que és? Share on X
Loading ...
