Cada any, als carrers il·luminats per bengales i focs artificials, hauria de renéixer un ritual compartit, una herència comuna teixida al voltant de l’alegria. Però a la Catalunya d’avui -com en tantes altres parts del món occidental- les festes populars han deixat de ser una expressió d’identitat col·lectiva. En canvi, emergeix un fenomen inquietant: una multitud sense cohesió, sense frens, que ja no celebra, sinó que esclata.
El cas més recent i alarmant és el de la Revetlla de Sant Joan d’aquest any a Catalunya. Un mort, divuit ferits greus i cinquanta-cinc detinguts. Més de 1.350 intervencions de bombers, incendis urbans i forestals, talls en línies ferroviàries clau per focs. Només entre les 22.00 i la mitjanit, es van registrar 427 avisos d’emergència. La Generalitat va desplegar més de 500 efectius, però fins i tot aquest esforç titànic va ser insuficient davant del desbordament.
Festes sense comunitat
No estem davant d’un problema de recursos. El que ha desaparegut és el teixit simbòlic que donava sentit a la festa. La Festa Major de Gràcia, antany exemple de creativitat i cohesió veïnal, fa anys que dona mostres d’esgotament. El ritual, desposseït del seu esperit original, ha estat colonitzat per una massa desvinculada, sense normes comunes ni autocontrol. Una multitud on el desig individual mana més que qualsevol sentit de pertinença o responsabilitat.
I no és només un problema de seguretat. Hi ha una crisi cultural de fons: la festa s’ha convertit en vàlvula d’escapament d’una societat que ja no creu en el deure, ni als vincles, ni als límits. En un context en què el subjectiu regna i els drets es multipliquen —reals o imaginaris— sense el contrapès d’obligacions compartides, la celebració degenera.
Costos ocults
El que no expliquen els informes oficials és potser encara més inquietant. Les xifres de baralles, agressions, lesions lleus i conflictes no atesos no apareixen a les estadístiques. Es coneix, però s’omet deliberadament. Una mena de negacionisme institucional que minimitza el problema per evitar la incomoditat política. Però el preu és alt, i no només en vides i cossos ferits: els costos socials i econòmics es multipliquen. Cada euro que es gasta reparant el que es destrueix és un euro que no s’inverteix en educació, salut o cohesió comunitària.
Celebrar què? I a quin preu?
Davant aquest panorama, la pregunta és ineludible: volem continuar finançant celebracions que cada cop s’assemblen menys a una festa i més a una batalla urbana? Val la pena sostenir rituals que ja no ens uneixen, sinó que evidencien la nostra fragmentació?
La resposta no hauria de recaure només en les autoritats, que sovint prefereixen mirar cap a una altra banda. És la societat civil –la que encara creu en el teixit comú– la que ha d’encarar aquesta revisió de fons. Recuperar la festa com a espai de trobada requereix alguna cosa més que prohibicions o reforços policials. Exigeix reconstruir els vincles trencats, restaurar el sentit del deure i del compromís i tornar a apostar per una convivència que no sigui només tolerància passiva, sinó responsabilitat compartida.
Potser la tragèdia més gran no sigui el que passa durant una nit de festa, sinó el que ens revela: que ja no sabem celebrar junts perquè hem deixat de viure junts.
Les festes populars han deixat de ser una expressió d'identitat col·lectiva. En canvi, emergeix un fenomen inquietant: una multitud sense cohesió, sense frens, que ja no celebra, sinó que esclata Share on X
Loading ...
