L’últim escàndol que tenalla el Govern i el PSOE té una dimensió històrica si es confirma com a cert: una fontanera del partit maniobrant, presumptament en nom dels seus superiors, per desacreditar un fiscal anticorrupció i el cap de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil.
Aquest episodi se suma a una llarga llista d’irregularitats, casos judicials i conflictes ètics que afecten el partit del Govern i que podrien tenir conseqüències devastadores si no s’expliquen i es resolen de manera clara i urgent.
Tot comença amb la filtració d’uns àudios en què Leire Díez, militant socialista i exdirectiva a diverses empreses públiques, manté una videoconferència amb diversos advocats i amb els empresaris Javier Pérez Dolset (processat per frau) i Alejandro Hamlyn (imputat a la trama d’hidrocarburs).
Durant la conversa, Díez s’interessa obertament per aconseguir informació comprometedora contra el tinent coronel Antonio Balas, cap de l’UCO i responsable d’investigacions que afecten familiars del president Pedro Sánchez i el conegut cas Koldo. En aquests mateixos àudios, Díez arriba a oferir a Hamlyn possibles favors per part de la Fiscalia si li lliura material incriminatori contra membres de la Guàrdia Civil, arribant a qualificar aquest cos com “la Camorra”.
Davant la gravetat del contingut, la reacció del PSOE ha estat sorprenentment tèbia.
S’ha limitat a obrir un expedient informatiu -ni tan sols disciplinari- contra Leire Díez, redactat en un llenguatge excessivament prudent, on se subratlla que no té vincles professionals ni orgànics amb el partit, malgrat l’abundant documentació gràfica en què apareix juntament amb dirigents d’alt nivell, inclòs el mateix Pedro Sánchez. A més, els seus càrrecs en empreses públiques com Correus no eren de baix perfil, cosa que contradiu la narrativa que es tracta d’una simple afiliada sense pes polític.
Però l’assumpte no s’acaba aquí. Víctor d’Aldama, imputat i peça clau en el cas hidrocarburs i també a la trama Koldo, va ser posat en llibertat provisional el novembre del 2024 després d’arribar a un acord de col·laboració amb la Fiscalia Anticorrupció. Durant la seva declaració voluntària, Aldama va aportar dades rellevants per aclarir adjudicacions públiques sospitoses al Ministeri de Transports i va esmentar expressament Leire Díez com a intermediària en operacions opaques.
A més, han sortit a la llum noves converses en què l’empresari Javier Pérez Dolset -també implicat a la trama d’hidrocarburs- afirma que tant Pedro Sánchez com Santos Cerdán, secretari d’Organització del PSOE, estarien darrere d’una operació per obtenir informació comprometedora sobre l’UCO i sobre figures clau en investigacions judicials sensibles. En aquests àudios s’esmenta directament el president del Govern en el context d’una estratègia per desacreditar els cossos que investiguen la corrupció.
La pressió política i mediàtica ha crescut en intensitat, però el silenci des de la Moncloa persisteix.
Davant d’aquest panorama, les preguntes són inevitable:
On és Pedro Sánchez? Per què guarda silenci? Per què no va permetre preguntes durant la recent roda de premsa amb el primer ministre eslovè, Robert Golob?
Per què la directora de la Guàrdia Civil no ha sortit públicament en defensa de l’UCO i de la seva independència?
Per què no s’ha presentat una denúncia contra Leire Díez per implicar la Fiscalia en possibles tractes de favor?
Per què ni Sánchez ni Cerdán han interposat una querella contra Pérez Dolset si les afirmacions són falses?
També cal preguntar-se quina és la postura oficial de Sumar davant aquest escàndol, que —si es confirma— revela una amenaça estructural a l’Estat de dret. Per què callen partits com ERC, PNB i Junts, que van tombar governs anteriors per causes de corrupció força menys complexes? I Pablo Iglesias? On és la seva vehemència d’abans?
La ciutadania, desgastada i cada cop més allunyada de la política, sembla resignada. Però aquesta successió d’escàndols, units a l’absència crònica d’explicacions i a la negativa del Govern a sotmetre’s al control parlamentari, no és només una crisi del PSOE o de Pedro Sánchez.
Si no s’aclareix aviat, es pot convertir en una crisi del sistema i del mateix règim constitucional. Les alarmes estan enceses. El que està en joc ja no és un govern, sinó la confiança pública en les institucions democràtiques.
La ciutadania, desgastada i cada cop més allunyada de la política, sembla resignada Share on X
Loading ...
