Entre 2014 i 2023, més d’un milió d’italians abandonaren el seu país, amb xifres anuals que s’han anat incrementant amb el temps. Alhora, tan sols la meitat, uns 500.000, retornaren a Itàlia després d’haver viscut a l’estranger.
A Espanya les xifres són similars: el cens oficial d’espanyols residents a l’estranger s’incrementà en mig milió de persones entre el gener del 2019 i el mateix mes de 2025, amb el mateix patró de creixement accelerat que trobem en el cas italià.
Només l’any passat, els residents espanyols a l’estranger augmentaren en un 4,7%, portant el registre al seu rècord històric de més de tres milions de persones. Però inclús aquestes xifres estan infravalorades, perquè només consideren els espanyols que decideixen registrar-se al consolat.
A aquest fet, ja de per si molt significatiu, se li afegeix un agreujant que de nou es compleix en els dos països de l’Europa meridional: dins del dèficit hi ha una majoria de persones joves amb estudis superiors.
En el cas italià, més d’una tercera part dels emigrants tenia entre 25 i 35 anys, i d’aquests pràcticament la meitat eren graduats universitaris. Dels darrers han tornat només un 44%, un percentatge inferior al de tots els italians retornats que se situa, recordem, aproximadament en un 50%. És a dir, Itàlia pateix un dèficit crònic de joves qualificats.
A Espanya la situació és similar, i s’estima també que una tercera part dels espanyols que abandonaren el seu país l’any 2023 tenien menys de 35 anys. A més, la meitat dels que marxaren i tenien més de 25 anys disposaven d’estudis universitaris o secundaris postobligatoris.
Itàlia i Espanya es van buidant de les seves forces vives, literalment: persones d’entre 25 i 35 anys ben preparades, les que entren en l’etapa professional més decisiva i estan destinades a constituir les elits del demà. “Els millors”, per dir-ho gràficament, marxen de forma desproporcionada, fet que té profundes conseqüències en la productivitat del país.
Però és que a més, en els dos països es produeix una sobrerepresentació dels emigrants joves, que són precisament els més escassos en les piràmides invertides que defineixen la demografia espanyola i italiana.
Mentre Itàlia ja ha començat a perdre població a causa d’una davallada de la immigració els darrers anys, a Espanya la pràctica totalitat del creixement demogràfic des de finals de la dècada passada es deu a les arribades d’estrangers, i aquests estan massivament infraqualificats respecte dels espanyols.
Per cert, paradoxalment la taxa de fertilitat italiana és (lleugerament) superior a l’espanyola.
Un factor clau que explica l’èxode de joves qualificats en els dos països és l‘estancament dels salaris reals. A Itàlia, aquests se situen actualment per sota del nivell que tenien l’any 2000. El cas espanyol és molt similar, i segons dades de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE) els sous porten tres dècades pràcticament estancats.
Tant Itàlia com Espanya pateixen els problemes d’unes economies que van perdent, en termes comparatius amb la resta del món, productivitat. Els patrons tornen altre cop a coincidir: afebliment del sector industrial i creixement del turisme.
Dins de l'excés net de ciutadans que marxen a l'estranger, en els dos països hi ha una majoria de joves amb estudis superiors Share on X
Loading ...
