L’aplicació de l’article 155 sense límit de temps i de forma molt més intensa que la que va dur a terme el govern Rajoy, s’ha convertit en una promesa central de la campanya del PP i de Cs. Aquest plantejament, però, presenta una dificultat evident. Ambdues formacions, inclòs l’ajut de Vox, necessiten tenir la majoria absoluta del Senat per poder aprovar una mesura tan radical i polèmica. L’actual fraccionament de la dreta, que presenta tres opcions en cada circumscripció electoral, fa pràcticament inviable assolir aquella majoria. La raó és molt evident: el sistema electoral que segueix el Senat, a diferència del Congrés, és el de majories. Per tant, cada circumscripció té el mateix nombre de senadors, 4. La primera força acostuma a endur-se’n 2, o 3 amb comptades excepcions, mentre les 1 o 2 restants es divideixen entre els 2 competidors més pròxims. Aquest sistema explica perquè amb facilitat el PP obtenia majoria absoluta al Senat malgrat no tenir-la al Congrés.
Aquesta explicació intuïtiva es veu reafirmada per dades concretes. És el cas de l’última enquesta GAD3 que assenyala que amb l’actual fórmula de tres partits de dreta optant per separat als escons del Senat, el resultat final quedaria lluny de la majoria absoluta, que està en 105 senadors. Concretament, el PP n’assoliria 72, Cs 12 i Vox, amb el 10% dels vots, 1. En contrapartida, si PP i Cs presentessin una candidatura conjunta arribarien a disposar d’una majoria folgada de 123 senadors i fins i tot Vox passaria a 2 escons.
Totes aquestes xifres són ben conegudes tant per Cs com pel PP. El fet que malgrat l’evidència en cap moment plantegin la coalició al Senat, pot fer pensar que el plantejament d’un 155 radical, que crearia nombrosos problemes i podria accentuar la inestabilitat, no és tant un objectiu desitjat per aquelles formacions com un esquer electoral dirigit a convèncer als seus votants que avui dubten per l’atractiu que té la radicalitat de Vox.
Com és lògic la presència del PSOE al Senat es modificaria molt en un o altre supòsit. Si concorren aquelles forces per separat, els socialistes serien el primer grup amb 98 escons (ara en té 42), però si anessin plegats, quedarien limitats als 58 senadors. Les afectacions als altres grups serien menors o inexistents. Unidas Podemos, que ara en té 12, podria situar-se entre 4 o 5 en funció de l’escenari. ERC milloraria els seus 10 senadors fins a assolir 12, guanyant els mateixos que perdria el PDECAT, que passaria de 4 a 2. El PNB n’assoliria 6, millorant en 1 la xifra actual, i Bildu i Coalició Canària mantindrien els senadors que ja disposen.
