Al llarg de prop d’un quart de segle, CDC primer, i després com a federació de Convergència i Unió, CiU, ha estat políticament hegemònica a Catalunya, fins a l’extrem de referir-la, en descripció feliç del periodista Enric Juliana, com l’existència d’un gen convergent que es trametia de generació en generació, i perdurava sota diverses formes.
La realitat és, però, una altra. Aquella vigorosa formació ha resistit malament el canvi generacional, i la substitució dels Pujol, Roca, malgrat l’atenta preparació del candidat, Artur Mas, s’ha saldat en un fracàs. Hi ha jugat en contra, certament, la davallada del prestigi del president Pujol, i l’embolic del 3% que ha portat la justícia a intervenir preventivament les seus de CDC. Però ha estat la dinàmica política qui li ha donat la punyalada mortal.
La gran marrada cap a la independència d’Artur Mas, precedida d’un curt període d’instauració de l’austeritat calvinista, va comportar el trencament de CiU, la incapacitat d’Unió per sobreviure arribant a l’extinció, en un procés que culmina ara amb la mutació de la post convergència del PDECAT, en una formació que constitueix una còpia encorbatada dels pressupòsits polítics de la CUP, independència unilateral per la via de l’enderrocament de l’estat
La dinàmica d’extinció ha passat per diverses fases. Va començar la davallada electoral amb les eleccions anticipades convocades per Artur Mas, i va prolongar-se amb tres decisions, tres ben equivocades: considerar que la CUP era l’aliat necessari, a fi de no reconèixer que s’havien perdut les eleccions qualificades de plebiscitàries, el fet insòlit que el candidat de la majoria renunciés a la presidència per imposició de la força més petita del Parlament de Catalunya, el famós “fer un pas al costat” com a eufemisme de la manca de lideratge, i l’elecció del seu successor en la persona de Puigdemont.
La transformació que havia de salvar el gen convergent, la seva refundació com a PDECAT va començar amb un fracàs de la direcció: ni el nom del partit ni la direcció del mateix, Marta Pascal i David Bonvehí, eren les previstes pels Mas, Oms i altres membres de la seva direcció. A partir d’aquí la caiguda no s’atura sinó que s’ha fet irreversible. Puigdemont, d’apoderat del destí del partit, i Mas no ha tingut capacitat d’aturar-lo. Primer la defenestració de Marta Pascal, i ara les llistes.
La imposició dels noms de Puigdemont a les diferents candidatures, liquida el que pogués quedar d’herència convergent, per donar pas a una nova formació que sorgeix sota l’estratègia de fer-li un pols a l’estat, amenaçant-lo amb la seva paràlisi: el bloqueig institucional combinat amb el manteniment del conflicte a Catalunya el més viu possible, amb la insòlita esperança d’obligar-lo a negociar. Poc té a veure amb la visió política de Convergència, per molt sobiranista que fos.
L’autodesignació del mateix Puigdemont com a cap de llista per Brussel·les, liquida una aliança històrica amb el PNB, que fuig de la relació política amb ell com de la pesta. Competirà amb radicalitat amb la llista d’ERC i Bildu per verificar si el líder de l’independentisme és Junqueras o ell.
L’encapçalament de les llistes per part dels polítics empresonats, Sánchez, Rull, i Turull, era previsible, perquè es confia en la mística de la situació per superar les llistes d’ERC. Però allà on Puigdemont ha volgut demostrar qui és l’amo, és en el primer lloc de Girona, en designar el seu propi advocat, Alonso Cuevillas. També marca la seva hegemonia amb els 4 que segueixen a Jordi Sànchez; Laura Borràs, l’actual consellera de Cultura. Míriam Noguera, que fins ara ha estat l’encarregada de marcar la posició radical al grup parlamentari del Congrés, i Ramon Tremosa, l’actual diputat al Parlament Europeu.
En el cas de la llista municipal de Barcelona, tan políticament decisiva, la confirmació d’Elsa Artadi com segona de llista, desvirtua ja d’inici l’embrionari relat del teòric candidat a l’alcaldia, Joaquim Forn, de construir una opció de ciutat no mediatitzada per la seva instrumentalització al servei de l’independentisme unilateral. Artadi serà “l’alcaldessa” de la llista, i Forn quedarà reduït a un nom de redits electorals, per després ser políticament oblidat.
El gran interrogant és com els negociadors del PDECAT s’han deixat aplanar d’una manera tant rotunda, si tenien com gran eina negociadora la titularitat dels drets electorals i dels espais publicitaris? Sense el PDECAT, Puigdemont no era res. Sense ell, el partit podia fer la viu-viu. Portat a l’extrem és obvi qui moria políticament i, per tant, cediria. No ha estat així, i finalment el gen convergent ha mort. Els seus ho han fet possible.
