Existeix el mite, fruit d’utilitzar un indicador incorrecte, del que significa el que paguem a Hisenda en termes reals per a les butxaques de tots nosaltres, persones de carn i ossos i no abstraccions estadístiques.
La qüestió radica en l’ús de la pressió fiscal, que s’entén com el percentatge del Producte Interior Brut (PIB) que l’Estat recapta en impostos i cotitzacions.
Però el que és expressiu de l’esforç que fem és el sacrifici fiscal, que mesura l’esforç que suposa per al contribuent, considerant la seva capacitat econòmica, és a dir, la càrrega impositiva en relació amb la renda per càpita i el nivell de vida.
Finalment, la falca fiscal (tax wedge) es defineix com la diferència entre el cost total d’un treballador per a l’ocupador i el salari net percebut per l’empleat, incloent-hi impostos i cotitzacions socials, i que defineix de manera més completa l’extracció fiscal que s’opera sobre el treballador i que en part li passa desapercebuda, perquè no és ell qui paga directament, sinó l’empresa, que li detreu del seu salari brut.
Pressió fiscal: Espanya vs. Europa
Segons estadístiques d’Eurostat, Espanya va enregistrar una pressió fiscal d’aproximadament el 38,3% del PIB el 2022. Aquest valor és inferior a la mitjana de l’Eurozona, que se situa aproximadament en el 41,9% del PIB. Amb xifres actualitzades, la diferència ja és menor per l’efecte de la inflació particularment gran d’aquests dos darrers anys.
Això es pot interpretar com que, en termes absoluts, Espanya recapta una menor proporció de la seva producció econòmica en comparació amb altres països europeus. I aquest és l’argument dels depredadors fiscals que ens governen.
Alhora, cal considerar que en diversos països de la Unió Europea s’observa que una major pressió fiscal s’acompanya de sistemes de protecció social més amplis i majors ingressos per càpita, cosa que tendeix a mitigar l’impacte relatiu sobre el ciutadà. Per exemple, la protecció a la família a Espanya és gairebé inexistent. Només considerant aquesta diferència, el diferencial de pressió fiscal queda pràcticament absorbit.
Segons les dades disponibles, Espanya destina un percentatge significativament menor del seu PIB a ajudes familiars en comparació amb la mitjana de la Unió Europea:
- Espanya: 1,19% del PIB
- Mitjana de la UE: 2,12% del PIB
És important destacar que Espanya es troba entre els països que menys inverteixen en prestacions familiars en relació amb el seu PIB. De fet, Espanya és el quart Estat membre de la UE-28 que menys ajudes públiques notificades va concedir en relació amb el PIB.
Desglossant les ajudes familiars a Espanya:
- Prestacions familiars dineràries: 0,51% del PIB
- Total de prestacions familiars (dineràries i en espècie): 1,19% del PIB
Aquestes dades contrasten significativament amb altres països europeus. Per exemple:
- França: 2,88% del PIB
- Alemanya: 2,3% del PIB
- Itàlia: 1,98% del PIB
Aquesta baixa inversió en polítiques familiars a Espanya es reflecteix en indicadors socials com la taxa de pobresa infantil, que s’ha mantingut per sobre del 26% des del 2005.
Si el diferencial d’aquesta ajuda dels països europeus el reduïm a l’espanyol i en detraiem la magnitud fiscal, la diferència espanyola en termes de pressió fiscal desapareix.
Però l’indicador realment expressiu n’és un altre: el Sacrifici Fiscal
Encara que la pressió fiscal a Espanya és inferior en termes percentuals, estudis recents –com l’anàlisi de Funcas a La insoportable levedad del índice de presión fiscal– mostren que el sacrifici fiscal per als espanyols és substancialment més gran. Això es deu al fet que, tenint una renda per càpita menor, l’esforç relatiu que han de fer els contribuents per complir amb les seves obligacions és molt més elevat.
Un estudi comparatiu ha posat en evidència que l’índex de sacrifici fiscal a Espanya arriba a valors propers al 148,6%, mentre que en països com Alemanya se situa al voltant del 103,4%.
Això implica que, en termes relatius, els ciutadans espanyols suporten una càrrega impositiva aproximadament un 50% més gran en funció de la seva capacitat econòmica. Aquest fet subratlla la necessitat d’interpretar la pressió fiscal no només en termes absoluts, sinó també en funció del poder adquisitiu i la distribució de la renda.
A més, diverses anàlisis de mitjans especialitzats (per exemple, La Razón) han aprofundit en aquestes diferències, ressaltant com la menor renda per càpita a Espanya agreuja l’impacte de l’esforç impositiu.
I ara anem per la tercera manera de mesurar la depredació fiscal a la qual estem sotmesos: La Falca Fiscal en el Context Europeu
La falca fiscal mesura el “cost” de l’ocupació des del punt de vista del treballador, reflectint la diferència entre el cost laboral total i el salari net. És un indicador clau per avaluar la competitivitat laboral i l’incentiu a l’ocupació en cada país.
A Espanya, la falca fiscal tendeix a ser moderada si es compara amb països on la pressió impositiva nominal és més elevada (com en algunes economies nòrdiques o a França). No obstant això, en combinar-se amb uns salaris que, de mitjana, són més baixos, l’efecte final és un sacrifici fiscal més notable per al treballador. En altres paraules, encara que el percentatge d’impostos i cotitzacions sobre el cost laboral pugui ser inferior, l’impacte real a la butxaca del ciutadà és més gran quan es té en compte la capacitat adquisitiva.
En alguns països europeus, la falca fiscal elevada es compensa amb majors serveis públics, subsidis i una redistribució de la renda que redueix l’impacte negatiu sobre el treballador. A Espanya, la menor recaptació en termes relatius i el més baix ingrés per càpita fan que el “cost” efectiu del treball –o el sacrifici que suposa per al ciutadà– sigui substancialment superior, afectant tant la competitivitat com la percepció de justícia fiscal.
La Unió Europea disposa d’indicadors detallats sobre la falca fiscal a través d’Eurostat i d’estudis de l’OCDE. Aquests mostren que, en economies amb alts nivells de protecció social, la falca fiscal pot superar el 40-45% del cost laboral, mentre que a Espanya sol estar en un rang inferior, però amb l’efecte d’un sacrifici fiscal amplificat per la menor renda disponible.
Aquestes dades evidencien la complexa relació entre la càrrega fiscal, la protecció social i el benestar del treballador.
Conclusions i perspectives
El diagnòstic comparatiu revela que, malgrat comptar amb una pressió fiscal nominal inferior a la mitjana europea, Espanya afronta un desafiament important: l’elevat sacrifici fiscal que han d’assumir els seus ciutadans, producte d’una renda per càpita relativament baixa i de les particularitats en l’estructura de la falca fiscal.
La falca fiscal, com a indicador, aporta una dimensió addicional a l’anàlisi en revelar com es tradueix la càrrega impositiva en el salari net dels treballadors. En el context europeu, la comparació mostra que no n’hi ha prou amb analitzar la pressió fiscal en termes de PIB; és imprescindible considerar l’impacte sobre la competitivitat laboral i el nivell de vida.
Per aconseguir un sistema més equilibrat, cal replantejar l’estructura impositiva, cercant mesures que redueixin el sacrifici fiscal sense comprometre el finançament de l’Estat. Això podria incloure la revisió de deduccions, la progressivitat efectiva del sistema i la integració de polítiques que impulsin el creixement de la renda per càpita.
Loading ...
