Aquesta ficció genera un benefici, però també un elevat cost. El primer és insuflar la confiança i esperança en les pròpies rengles, parlar al món en nom de Catalunya i atorgar-se una superioritat moral. Però aquests nodrits avantatges són, alhora, una llosa per les seves aspiracions reals, les d’aconseguir una veritable majoria. No és aquest l’únic inconvenient. Aquella presumpció democràtica l’ha conduït a comportaments que generen poderosos interrogants sobre com actuarien aquestes forces si realment governessin un estat independent. Amb una exigua majoria varen derogar l’Estatut amb les lleis de desconnexió, i varen obviar la pròpia legislació electoral catalana a l’hora del referèndum. No és ja la vulneració constitucional, sinó la fractura de la pròpia legalitat catalana, en no disposar de la majoria necessària. Una mentalitat d’aquesta mena, en la qual la finalitat ho justifica tot en termes de no respecte a les lleis, no és un bon anunci per voler construir un nou estat.
Mirant al futur és una evidència que l’independentisme no té res a fer fins que no aconsegueixi 3 milions de votants. A partir d’aquesta xifra el seu poder serà real, i la realitat és que amb els 2 milions que disposa, queda lluny de la xifra necessària.
Entre 2015 i 2018 La sèrie del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) de la Generalitat, “Baròmetre Polític”, i a la pregunta “Vols que Catalunya sigui un estat independent?” els percentatges afirmatius han oscil·lat entre un 40,8% i un 48,7 %, i el no entre el 42,4% i el 53,9%. En les eleccions “plebiscitàries” de 2015 l’independentisme va assolir 1,957 milions de vots (47,8%) i en les següents del 2017, 2,079 milions, sobre un cens de 5,5 milions.
Però no és únicament una qüestió de quantitat i estancament electoral a pesar de la intensitat dels moments viscuts, la realitat és que la base electoral sembla exhaurida, perquè no ha aconseguit ampliar-la. Les dades electorals són molt clares: el votant independentista correspon a un perfil àmpliament majoritari definit per el català com a llengua materna, la nissaga d’antecedents catalans, i un nivell d’ingressos de la mitjana cap amunt i, coherent amb aquest indicador, també un grau de formació superior. Alhora, aquesta divisió social s’expressa territorialment. Afirmar aquell predomini no significa que no hi hagi altres procedències de vot, però són petites, i ni de lluny decisives. Amb aquesta radiografia l’independentisme difícilment superarà els 2,1 milions, i en la mesura que el dramatisme pogués disminuir, la mobilització podria veure’s afectada negativament. El seu horitzó electoral està més proper a un descens moderat des de l’estancament, que a un increment significatiu dels seus vots.
En aquesta tessitura, les formacions polítiques independentistes tenen davant seu, i un cop passades les eleccions del judici, una opció que assenyala dos camins ben diferents. Prosseguir la via del procés com el més segur per assolir una força molt insuficient per a la victòria de la independència però adient per, malament que bé, continuar en el poder. És la via que faria una professió de l’horitzó de la independència.
L’altre camí és l’intent d’ampliar notablement el seu predicament electoral, un objectiu només possible si durant anys es governa des de la Generalitat bé, i guiats per donar resposta les necessitats de la gran majoria del país, el que significa entrar en una via de diàleg i pactes amb altres forces, i amb el govern espanyol, que desdibuixaria la rotunditat del blanc i el negre amb el qual el procés ha acostumat als seus seguidors.
