L’evolució de les dretes a Europa des de finals del segle passat fins a l’actualitat té com a denominador comú el seu creixement, tot i que, com és lògic, hi ha diferències entre països i dins de la mateixa dreta.
En termes generals, avui han crescut a la majoria de països respecte al 1980 i fins a les darreres eleccions. L’única excepció entre els països analitzats és Alemanya, on el percentatge de suport global es manté pràcticament igual, tot i que amb una redistribució interna significativa de la representació.
En el cas d’Espanya (1980-2023), s’observa un lleuger creixement del conjunt. Però anem per parts:
A Dinamarca, el bloc de dretes en el seu conjunt ha crescut, tant la dreta clàssica com la dreta alternativa, també anomenada populista. En conjunt, han passat del 46,7% dels vots al 50,4%.
En altres quatre països també s’ha produït un creixement de tot l’espectre de la dreta, encara que impulsat principalment per l’augment de la dreta alternativa i la disminució de la dreta tradicional.
A Finlàndia, el percentatge de vots de la dreta ha passat del 52,4% el 1980 al 58,9% actual, amb un augment de 9,5 punts per part de la dreta alternativa i una pèrdua d’aproximadament 4 punts per part de la dreta clàssica.
A Suècia, l’evolució ha estat del 46,7% el 1980 al 50,4% actual, a causa en gran part del creixement extraordinari de la dreta alternativa, que ha augmentat més de 20 punts percentuals.
A França, el creixement del conjunt ha estat encara més notable, passant del 43% al 59,3%, amb una diferència de més de 16 punts percentuals. Aquest avenç es deu principalment a l’ascens d’Agrupació Nacional de Le Pen, al qual se sumen els vots del partit molt més petit Reagrupament. Al mateix temps, la dreta de tradició gaullista ha experimentat un fort descens.
A Itàlia, el suport a la dreta ha augmentat del 42,6% a pràcticament el 50%, també a causa del creixement de la dreta alternativa, especialment representada per Germans d’Itàlia, el partit de l’actual primera ministra Meloni. Aquest sector ha crescut aproximadament 30,5 punts percentuals, mentre que la dreta tradicional ha retrocedit 22,4 punts.
A Espanya, l’any de referència no és el 1980, sinó les eleccions del 1979, les primeres després de les constituents. En aquell moment, la dreta va assolir en el seu conjunt el 42%, incloent-hi el partit de Blas Piñar. Si es sumen les dretes nacionalistes de Convergència i Unió i el Partit Nacionalista Basc, la xifra s’elevava al 46%. El 2023, el Partit Popular i Vox van arribar al 45%. Si s’hi inclouen Junts i el Partit Nacionalista Basc, el percentatge s’eleva al 48%, dos punts més. Per tant, existeix un creixement, encara que modest, que oscilla entre 2 i 3 punts, segons el criteri adoptat.
Finalment, a Alemanya, el percentatge total de vots a la dreta es manté pràcticament igual, al voltant del 55%, encara que hi ha hagut un important transvasament intern. La Democràcia Cristiana ha perdut 19 punts percentuals, que han estat absorbits per Alternativa per Alemanya.
Anàlisi dels resultats
Aquestes dades mostren que, amb l’única excepció d’Espanya, en tots els països considerats, la dreta se situa o supera el 50% dels vots, ja sigui per escasses dècimes, com a Dinamarca i Suècia, o de manera àmplia, com a Finlàndia i França. A Itàlia, falten només dues dècimes per assolir aquest llindar, mentre que a Espanya la diferència és de menys de dos punts percentuals. En qualsevol cas, es tracta de xifres significatives que, a més, mostren una tendència a l’alça.
Aquest canvi en el panorama polític ja es va fer perceptible en les darreres eleccions europees, quan el pes de liberals, socialdemòcrates i verds es va reduir substancialment, mentre que les dretes alternatives incrementaven els seus vots. No obstant això, aquest canvi encara no s’ha reflectit plenament en el Govern de la Unió Europea, encara que, sens dubte, marcarà les tendències polítiques en el futur.
Que els partits de dreta arribin o superin el 50% dels vots no garanteix automàticament el seu accés al govern. A França, per exemple, el sistema electoral majoritari a dues voltes i l’aïllament parlamentari que els altres partits imposen a Agrupació Nacional han impedit que aquesta realitat es tradueixi en poder executiu. No obstant això, aquest bloqueig, que distorsiona la voluntat popular, no sembla sostenible en el temps.
A Espanya, la majoria de les dretes encara no s’ha traduït en un govern, en part a causa de la llei electoral i en part per la capacitat del president Sánchez d’articular un sistema d’aliances que li permet mantenir-se en el poder, encara que sigui a base de concessions contínues als seus socis, en particular al Partit Nacionalista Basc i a Junts. Aquest esquema, però, sempre està exposat a la inestabilitat derivada de la seva fràgil majoria parlamentària.
Europa està girant cap a la dreta en una formulació o una altra, i només és qüestió de temps que les seves dues corrents, la clàssica i l’alternativa, acabin entenent-se en algun grau. Les properes eleccions a Alemanya podrien servir com a prova en aquest sentit. Una possible victòria de Trump als Estats Units també podria accelerar aquestes dinàmiques.
Loading ...
