En l’allau de diagnòstics sobre la policrisi de la Unió Europea, estimulats pel temor a les decisions de Trump, abunda una coincidència i dues importants omissions. La coincidència —i ja és molt, especialment a Espanya, on cal recordar que Rodríguez Zapatero negava l’existència de la crisi fins que aquesta se li va tirar a sobre— és la importància i gravetat de la crisi, de causes i efectes múltiples. Què són, doncs les propostes de Draghi i Letta, sinó reconeixements previs de la seva gravetat? Però alhora aquesta percepció és parcial i fragmentada. S’assumeix la desigualtat generada per la globalització, però no es fa res per revertir-la; encara més, se situa l’accent de la desigualtat no en les causes econòmiques, sinó en el gènere, les pugnes del feminisme, l’homosexualitat i el transgènere.
Una bona visió d’aquests efectes l’esquematitza la corba de l’elefant de Branko Milanović, conegut pel seu treball en desigualtat global i economia del desenvolupament. Aquest gràfic apareix en el seu llibre Desigualtat global: un nou enfocament per a l’era de la globalització (2016). La corba il·lustra com han canviat els ingressos reals a escala global entre 1988 i 2008 per a diferents percentils de la població mundial. S’assembla a la forma d’un elefant: L’estancament en el percentil 80-90: indica l’escàs creixement d’ingressos per a les classes mitjanes i treballadores dels països desenvolupats, com els Estats Units i Europa Occidental.
També l’emigració massiva cap a aquells territoris ha provocat malestar i tensions de tota mena, i, finalment, la perspectiva i el feminisme de gènere, les polítiques hegemòniques LGBTI i la transsexualitat com a nou dogma, juntament amb l’exportació amb variants de la doctrina woke.
Hi ha, a més, una altra gran omissió que accentua la crisi del nou “vell règim”. No es volen veure les causes profundes, ignorant l’evidència que l’economia és una antropologia. La visió de l’economia com una dimensió de l’antropologia és molt valuosa, ja que posa de manifest com les pràctiques econòmiques estan profundament arrelades en el context cultural i social, sense que això signifiqui menystenir el desenvolupament autònom de l’economia com a disciplina tècnica i científica. Una aproximació interdisciplinària que integri l’economia com a ciència amb l’antropologia com a marc cultural pot oferir una comprensió més rica i complexa de les dinàmiques humanes, i això és precisament el que no es fa quan, precisament, les arrels d’aquesta policrisi són antropològiques.
Fins i tot els treballs més aprofundits de Letta i Draghi pequen d’economicistes, és a dir, de materialistes, com a bons liberals, perquè formen part de l’arrel comuna del marxisme, malgrat el seu antagonisme troncal, que també tenia una visió materialista de l’economia i es va ensorrar.
Una concepció, tot sigui dit, no compartida pels pares fundadors de la concepció liberal, com Adam Smith, que atorgaven un paper central a la moral entesa en termes aristotèlics: la moral està orientada a l’assoliment de la felicitat (eudemonia) mitjançant el cultiu de les virtuts, que impliquen un equilibri entre els extrems (la “doctrina del just mitjà”).
La tomista: la moralitat es basa en la llei natural, que és la participació de la criatura racional en la llei eterna de Déu. Aquesta llei guia l’ésser humà cap al bé i li permet distingir el correcte de l’incorrecte. La moral s’estructura al voltant de les virtuts, que perfeccionen l’ésser humà en la seva naturalesa i l’orienten cap al bé. I la kantiana: la moral és la capacitat de l’ésser humà d’actuar segons principis universals derivats de la raó, independentment d’inclinacions o interessos personals.
Aquestes tres concepcions articulen els fonaments de l’ordre moral europeu i occidental, avui radicalment negligits pel nou “Antic Règim” de l’aliança entre el liberalisme cosmopolita i la progressia de gènere, i que tenen la cultura cristiana —que no és una qüestió de fe (això seria la religió)— com el fonament europeu, destruït sense substitut.
La pregunta que es fa sobre la crisi actual, que sembla afectar la democràcia liberal, sobre què la pot substituir (quan és clar que es tracta de regenerar-la, reparar-la i transformar-la), pren tot el seu sentit quan preguntem: què ha substituït el fonament de la cultura cristiana? La resposta és un batibull d’ideologies farcides de despropòsits i contradiccions amb un subjecte impulsat per l’individualisme narcisista i un emotivisme desfermat.
El que falla a la Unió Europea és molt més que un problema econòmic: són els seus fonaments. Un ja apuntat, la cultura cristiana; l’altre, la liquidació de la família, fonament del progrés econòmic i de la viabilitat de l’estat del benestar, quan, precisament, la família és qui ha definit la història d’Europa, com en tenim una experiència directa i molt positiva a Catalunya. Les famílies foren la base de la Renaixença i de la seva transmissió de la industrialització i de les grans transformacions agràries, i elles van salvar el català i la cultura de la nit del franquisme.
Mentre no es recuperi la realitat de tot això, la nostra policrisi s’accentuarà i no entendran res de les reaccions que van portant a posar al poder la dreta alternativa.
Loading ...
