Catalunya continua vivint en un cercle viciós on el temps passa entre les reclamacions dels partits independentistes, sense resposta efectiva per part del Govern d’Espanya.
El resultat és que res no millora, i el que va malament segueix la mateixa tònica o fins i tot empitjora. Perquè, en un règim parlamentari, és inconcebible que un govern que comença el primer any de mandat sigui incapaç d’aprovar el seu pressupost i digui que no passa res, que tant hi fa i que ja ho arreglaran. Suplements de crèdit per valor de 4.400 milions d’euros que negociaran amb els partits que van donar suport en el seu moment a la presidència de Salvador Illa.
Si això és així, cal dir que el Parlament ha perdut la seva funció principal, que és la de debatre i aprovar el pressupost i controlar-ne el compliment. Si resulta que tant hi fa i es pot funcionar igual de bé a força d’injectar suplements de crèdit d’una magnitud tan gran, llavors la qüestió pressupostària ha perdut el sentit.
Però no és així, és clar; aquest és el relat que presenten aquells que estan aferrats al poder malgrat no tenir la legitimació democràtica suficient per exercir-lo. Perquè no es tracta que et votin una sola vegada i ja està. La democràcia és, com es repeteix fins a no poder més, un exercici quotidià, i si no t’aproven el pressupost en les democràcies europees, es convoquen eleccions i dones la paraula als ciutadans, que per això estem.
En el seu moment, Aragonès va fer un gest que ara es veu que no abunda, quan hauria de ser l’actitud normal, perquè el padrí d’Illa, el president del Govern Sánchez, actua de la mateixa manera. I si cal continuar aquesta legislatura un segon any sense pressupost aprovat, es diu que no importa, i ja està.
I aquesta societat i els seus lideratges socials i econòmics, cada cop més mancats de virtuts cíviques, ho accepten passivament a l’espera del què hi ha “de lo seu”.
Naturalment, això és un fracàs de la democràcia i, per consegüent, a mitjà termini, de la mateixa economia. Perquè és també evident, ho van demostrar els darrers premis Nobel: Aron Acemoglu, Simon Johnson i James Robinson. El funcionament de les institucions afecta la prosperitat de les nacions.
Quant de temps fa que els partits independentistes negocien el finançament de Catalunya? Que en teoria està pactat entre PSC i Esquerra Republicana, però que en realitat ningú no és capaç d’explicar en què consisteix el contingut d’aquest pacte. Tot i això, ja s’ha informat que farà un ampli recorregut per Espanya informant de les bondats del nou sistema als presidents de les altres autonomies. Potser aleshores sabrem de què va la cosa, perquè mentrestant ni tan sols Junts sembla haver-se assabentat de l’acord, perquè continua reclamant “abordar un model de concert econòmic per a Catalunya com una de les seves condicions”.
Com afirmava, en unes declaracions a La Vanguardia el diumenge 19 de gener, Antoni Castellà, home de confiança de Junts i figura emergent d’aquest partit, quan el govern espanyol ja ha dit per activa i per passiva que de concert res de res, i que el pactat amb ERC no ho és, cosa que ja assumeix el partit republicà.
Mentrestant, per no perdre el costum, continuem endeutant-nos més. Ara 8.481 milions, que s’afegeixen als 8.642 milions que van sol·licitar l’any passat, i que situen l’endeutament de la Generalitat en 88.952 milions, la majoria d’ells amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, és a dir, amb l’Estat, ja que són 75.813 milions els contrets per aquesta via. El pitjor de tot és que aquest nou endeutament es dedicarà, en la seva major part, a pagar els venciments del deute, principalment amb el FLA: 8.048 milions, configurant així un aspecte més del cercle viciós. Ens endeutem per pagar el deute, formant una bola de neu que no té fi.
Existeix el compromís, també pendent com tota la resta, de condonar el 20% del deute del FLA, uns 16.000 milions, una xifra de millora que ja ens hem menjat amb el nou deute contret entre l’any passat i l’actual.
Mentrestant, Junts amenaça, en un gest buit al qual ja ningú no atorga credibilitat, perquè és incapaç de pactar un avançament electoral amb l’oposició. I que siguin, una vegada més, les urnes, l’opinió dels ciutadans, els qui decideixin, última raó de com les democràcies resolen els seus cercles viciosos: d’uns pactes que mai no es compliran i d’uns governs sense forces per disposar de pressupostos.
Loading ...
