L’escàs suport econòmic que el Govern espanyol dedica a la família no és casualitat, sinó el resultat d’una política deliberada que contrasta radicalment amb la que adopten la majoria dels països europeus. Les xifres no deixen cap dubte: Espanya es troba a la cua d’Europa en inversió en polítiques familiars, cosa que agreuja problemes com la pobresa infantil, el baix índex de natalitat i la sostenibilitat de l’Estat del benestar.
La família: eix econòmic i social
La família és el nucli fonamental de la societat. Genera capital social i humà, fomenta economies productives i redueix els costos de l’Estat del benestar mitjançant la natalitat i l’educació. Aquest paper és clau per garantir pensions futures i evitar la pobresa, especialment la infantil. No obstant això, les ajudes destinades a les famílies a Espanya són insuficients i universals, cosa que les diferencia de les ajudes específiques dirigides a combatre la pobresa.
Aquesta manca d’inversió té conseqüències palpables: Espanya lidera els índexs de pobresa infantil a la Unió Europea, cosa que posa de manifest la insuficiència de les polítiques actuals.
Dades alarmants sobre la despesa pública en família i fills
Segons dades del Ministeri d’Hisenda i la Classificació Funcional de la Despesa de les Administracions Públiques (COFOG) el 2023, Espanya va destinar 14.679 milions a famílies i fills, equivalents a l’1% del PIB. En comparació, la mitjana europea és del 2,5%, cosa que indica que Espanya hauria de més que duplicar aquesta xifra per equiparar-se a la mitjana. Això implicaria una despesa de 30.000 milions anuals.
Per donar una idea del ridícul que resulta aquesta xifra, només cal comparar-la amb la magnitud destinada a l’exclusió social, és a dir, a una petita part de la població afectada per problemes de pobresa i exclusió. Tot i que Espanya tampoc no presenta un nivell d’excel·lència en aquesta dimensió, la xifra destinada a aquest epígraf és de 10.150 milions d’euros, el 0,7% del PIB, un ordre de magnitud semblant al destinat a la família, quan el nombre de persones que afecten una i altra condició és substancialment diferent.
En termes per càpita, les ajudes a famílies amb prou feines arriben als 305 euros per habitant, xifra que, en realitat, encara és menor. Una part significativa daquest pressupost es destina a salaris i costos administratius, reduint l’ajuda directa a un 84% de la despesa total.
Per segments, la despesa total de 14.679 milions d’euros es distribueix de la manera següent:
- Seguretat Social: 5.415 milions d’euros, una partida que no constitueix ajuda directa, sinó contraprestacions pel seu origen.
- Administració central: 4.900 milions d’euros, amb prou feines el 0,3% del PIB, equivalents a 102,4 euros per habitant.
- Comunitats autònomes: 2.390 milions d’euros.
- Administracions locals: 1.950 milions d’euros.
Aquest repartiment deixa en evidència la garreperia de les polítiques públiques cap a la família, explicant en part la gravetat de la pobresa infantil i el risc d’exclusió social que afronten les famílies amb fills.
Costos de la criança i les seues conseqüències
L’elevat cost de criar un fill a Espanya, estimat per l’organització Save the Children, és de 758 euros mensuals de mitjana entre el naixement i els 17 anys. Contrasta amb les ajudes ofertes pel Govern. Aquesta despesa mínima varia entre 604 euros mensuals els primers anys de vida i 807 euros a l’adolescència (13-17 anys).
La incapacitat de les famílies per cobrir aquests costos explica el baix índex de natalitat, que el 2023 es va situar en 1,12 fills per dona, un dels més baixos del món. Catalunya, amb una taxa encara inferior, no n’és l’excepció, sinó la regla. A més, aquesta situació agreuja altres problemes socials com ara el fracàs escolar, l’abandonament primerenc i l’elevat percentatge de joves que ni estudien ni treballen.
Un problema sense prioritat política
Ni el Govern ni l’oposició semblen disposats a abordar aquest problema estructural. Mentre el Govern reparteix engrunes, l’oposició roman tancada en debats menors. La dependència de la immigració com a solució a la baixa natalitat tampoc no resol el problema: els nous contribuents solen tenir menor productivitat, cosa que redueix les seves aportacions a la Seguretat Social mentre les pensions continuen creixent.
La manca de polítiques familiars no només condemna moltes famílies a la pobresa, sinó que compromet el futur del país. La relació entre una inversió insuficient a la família, el descens de la natalitat i la crisi del sistema de pensions és clara. Si no es prenen mesures urgents, Espanya enfrontarà problemes cada cop més difícils de solucionar.
Loading ...
