Investigadors xinesos han recentment publicat estudis demogràfics que demostren que el seu país està patint la caiguda de natalitat més important dels darrers 50 anys. Aquesta tendència podria anticipar una crisi econòmica, social i política sense precedents.
Les estadístiques publicades preveuen que la combinació d’una baixa taxa de fecunditat i l’envelliment de la població actual faran que la població xinesa arribi al seu màxim absolut cap al 2035, i que tot seguit comenci un constant declivi. Així, a l’any 2100 la Xina podria tenir una població similar a la del 1980, això és, uns 1.000 milions d’habitants.
El declivi, i el corresponent increment de la despesa pública en pensions i atencions sanitàries, podria suposar un escull infranquejable per a les intencions xineses d’esdevenir un hegemon mundial sols comparable als Estats Units.
Política del fill únic, consumisme i natalitat
Nombrosos observadors han conclòs que la situació demogràfica de la Xina té com explicació l’èxit rotund de les polítiques de regulació de natalitat de Beijing, la primera de les quals s’inicià a mitjans dels anys 70.
La coneguda “política del fill únic” no arribà però fins cap a finals dels anys 80. La mesura existí durant 36 anys, fins que al 2015 s’abolí oficialment i se substituí per la “política dels dos fills”.
El que és sorprenent és que, malgrat les dues mesures, el comportament demogràfic xinès sembla haver seguit, en ambdós casos, altres camins.
De fet, el creixement anual de la població xinesa presentat pel New York Times és inversament proporcional al creixement del producte interior brut del país. Així, fou durant els anys 90 que el creixement anual de població és reduí més: precisament els anys on el PIB augmentà amb més força. Les dues dècades posteriors mostren la mateixa correlació.
Podria ser que el desenvolupament econòmic, la fal·lera consumista i l’abandonament dels valors tradicionals que l’acompanyen siguin un factor major per explicar la baixa natalitat? Una altra dada apunta en aquesta direcció: malgrat les polítiques d’incentivació de la nativitat que l’executiu xinès de Xi Jinping llançà al 2016, des de llavors la natalitat no ha augmentat, sinó que ha seguit decreixent!
Així doncs, són l’auge de la societat del consum i l’abandonament dels valors tradicionals els que semblen relacionar-se amb el descens de la natalitat, més que no pas l’acció dels governs. Aquesta hipòtesi es veu reforçada per les dades provinents de tots els països de l’OCDE (el “club” dels estats més desenvolupats del món), des del Japó a Espanya.
El cas d’aquests dos països és particularment interessant perquè comparteixen molts fets: tots dos han tingut tradicionalment un marc moral molt estricte. Tots dos han conegut durant la segona meitat del segle XX un creixement econòmic inaudit i extremadament ràpid, que ha vingut associat a un abandonament progressiu de la religió, cultura i pràctiques familiars tradicionals. I tant Japó com Espanya tenen avui dia dues de les taxes de fecunditat més baixes del món, tan sols superats per algunes rara avis com Corea del Sud o Singapur.
Occident pateix una crisi semblant
Cal recordar que Occident s’enfronta a problemes similars, o inclús més greus, que la Xina.
La taxa de fecunditat oficial xinesa és actualment de 1,6 fills per dona en edat fèrtil, superior a nombrosos països europeus com Espanya, on se situa des del 2012 entorn al 1,3. Als Estats Units, en canvi, el problema és de menor amplitud, ja que té una taxa de fecunditat de 1,8.
La taxa de reemplaçament que els demògrafs consideren que garanteix l’estabilitat demogràfica és del 2,1.
