Un desastre recorre Espanya, i Catalunya no n’és una excepció. Es tracta d’una veritat incòmoda, tant que queda fora de qualsevol agenda política i no rep un tractament adequat a la importància del fet per part dels mitjans de comunicació. Parlem de les conseqüències d’una gran emigració de persones joves i qualificades i de l’avortament. Algú, d’entrada, podria pensar que barrejo dues realitats molt diferents. Però no ho són pel que fa a les seves conseqüències perjudicials: la destrucció de capital humà a gran escala i els seus efectes sobre el nostre benestar present i futur.
Emigració qualificada
En els darrers anys, Espanya ha experimentat una emigració molt important que es concentra sobretot en persones joves i qualificades. L’any 2022 van emigrar 623.239 persones; l’any anterior, 381.724. L’any de la pandèmia, el 2020, van ser menys, 247.477, però l’any anterior havien arribat als 300.000 (299.089). Més d’1,5 milions de persones en només quatre anys.
Espanya torna a ser un país d’emigració, tot i que amb característiques molt diferents de les del passat, aquell “Vente a Alemania, Pepe”. Ara es tracta d’una emigració de persones amb estudis superiors, la qual cosa hauria de despertar preocupació per la pèrdua de capital humà i les seves implicacions per al desenvolupament econòmic i social del país. A això s’hi suma la pèrdua de la inversió pública realitzada en cadascun dels joves que abandonen el país.
Gairebé la meitat dels emigrants espanyols de 25 anys o més, el 2022 tenien estudis superiors (30,1%) o estudis secundaris postobligatoris (18,8%). Aquest perfil educatiu suggereix que Espanya està perdent treballadors amb alts nivells de formació, fet que podria afectar negativament la productivitat i competitivitat del país. A més, es perd el que menys es té: joves. Un terç dels emigrants de 25 anys o més, el 2022 tenia menys de 35 anys.
Aquesta emigració de persones altament qualificades representa una pèrdua considerable de capital humà per a Espanya, estimada en uns 150.000 milions d’euros. Aquesta xifra reflecteix el valor present de les rendes laborals brutes que aquests professionals haurien generat al país, i accentua els problemes demogràfics i de sostenibilitat del mercat laboral en una societat que ja afronta un envelliment poblacional i unes baixes taxes de natalitat.
La realitat és aquesta: substituïm població autòctona altament qualificada per població immigrada en proporcions massives amb baixa qualificació, productivitat i poc capital humà.
La magnitud de l’avortament
L’avortament és massiu a Espanya sota l’aixopluc de la cultura dominant i de polítiques tan favorables que, en realitat, són de foment. L’any 2023 es van notificar 103.097 avortaments, amb una taxa de 12,22 dones per cada 1.000, o el que és el mateix, una mica més d’un avortament per cada cent dones en edat fèrtil, i això any rere any. A Catalunya va ser pitjor, amb més de 21.000 avortaments i una taxa de 14,92, la més alta de l’Estat. Un de cada cinc avortaments d’Espanya es dona a Catalunya, tot i que el seu pes demogràfic és clarament inferior a aquest percentatge. A Catalunya, ja signifiquen el 40% dels naixements, deu punts percentuals més que a Espanya.
Quan les taxes d’avortament són altes —reduint els naixements aproximadament entre un 20% i un 40%—, es produeix una disminució significativa en la taxa de creixement poblacional. Aquest canvi demogràfic altera la mida i l’estructura de la futura força laboral. Menys naixements avui es tradueixen en una població en edat laboral més petita en el futur, assumint que altres factors romanen constants.
El capital humà total d’un país pot expressar-se com el producte del nombre d’individus i el capital humà mitjà per individu:
Capital Humà Total = Població * Capital Humà Mitjà per Càpita
Una reducció substancial dels naixements disminueix la futura població, disminuint així el capital humà total proporcionalment, assumint que el capital humà mitjà per càpita roman sense canvis. A més, els països amb un major capital humà mitjà per càpita experimentaran una pèrdua absoluta més significativa de capital humà total per cada individu no nascut a causa de l’avortament.
A Espanya, mitjançant l’avortament, se suprimeix capital humà futur d’elevada qualificació i es substitueix per població immigrada present de baixa qualificació. La dinàmica que això comporta és òbvia: es perd productivitat per al conjunt de la població laboral i, conseqüentment, es redueix el creixement de la renda per persona. Aquesta és la senda que Espanya ha emprès.
L’emigració massiva esborra d’una revolada les perspectives que pot generar el model de creixement de Solow-Swan, segons el qual una taxa de creixement poblacional més baixa pot conduir a un major capital per treballador, millorant així la productivitat. A Espanya passa exactament el contrari a causa de la immigració i la importància dels sectors de baixa productivitat, com ara el turisme, un dels pilars econòmics del país.
La combinació és explosiva:
- La taxa de fertilitat és molt baixa, d’1,1.
- El saldo vegetatiu fa anys que és negatiu.
- Es produeix una immigració massiva majoritàriament dotada d’un capital humà molt inferior al dels autòctons.
- El país té un problema crònic amb la seva productivitat, que creix poc.
- L’ocupació que es crea a causa de la immigració es dirigeix a feines intensives en treball de baixa qualificació.
- No creix de manera substancial la inversió en R+D.
- Hi ha una emigració notable de població jove laboralment qualificada.
Els resultats es poden resumir en aquests termes:
- Disminució de la població qualificada en edat laboral: Això pot conduir a una escassetat de mà d’obra en certs sectors.
- Augment de la càrrega de dependència: Major proporció de població envellida.
- Envelliment de la població: Incrementa l’edat mitjana de la població, cosa que pot afectar negativament la innovació i l’adaptabilitat econòmica.
- Creixement del mercat intern: A partir de l’acumulació de rendes baixes fruit de l’emigració.
- Segmentació del mercat laboral: Els immigrants poden ocupar llocs de treball de baixa qualificació, creant una dualitat en el mercat laboral.
- Pressió sobre serveis públics: Major demanda en educació, salut i habitatge, especialment si els immigrants requereixen suport addicional per integrar-se.
- Necessitat de polítiques d’integració: És crucial millorar el capital humà dels immigrants mitjançant formació i educació.
- Estancament econòmic a mitjà i llarg termini: Sense millores en la productivitat, el PIB per càpita pot estancar-se o disminuir.
- Limitacions en salaris: La baixa productivitat pot conduir a salaris estancats, afectant el nivell de vida.
- Necessitat d’innovació: És vital invertir en tecnologia i formació per impulsar la productivitat, cosa que no es fa.
- Creació d’ocupació en sectors de baixa qualificació: Determina un baix valor afegit i poca mobilitat ascendent, dificultant el progrés professional i salarial dels treballadors.
- Competitivitat limitada: Dependència de sectors que poden ser fàcilment substituïts o automatitzats.
La dependència en feines de baixa qualificació i la baixa productivitat suggereixen un model econòmic que no està aprofitant plenament el potencial del capital humà. L’estancament en la inversió en R+D agreuja aquesta situació, ja que limita la capacitat d’innovació i adaptació a les noves tendències tecnològiques.
El resultat és també una reducció del capital humà d’alta qualificació, un repte per al sistema de benestar: major càrrega sobre els sistemes de pensions i salut a causa de l’envelliment poblacional.
El capital humà a Espanya i Catalunya
La mesura del capital humà en termes econòmics a Espanya es realitza utilitzant diversos mètodes i enfocaments. Els estudis realitzats a Espanya (font 1, font 2) indiquen que, el 2021, el valor del capital humà per càpita a Espanya era de 320.975 euros, mentre que el de Catalunya era superior, un 121% del d’Espanya, és a dir, 385.170 euros.
Les pèrdues de capital humà el 2023 a causa de l’avortament van ser de més de 33.000 milions d’euros a Espanya. A Catalunya, aquestes pèrdues van ascendir a més de 8.000 milions d’euros (8.088.570.000). A això cal afegir-hi els 150.000 milions d’euros el 2022 per pèrdua de capital humà per emigració, cosa que suposa per a Espanya un total de 183.000 milions de pèrdua i, per a Catalunya, uns 35.000 milions.
Es tracta de magnituds molt grans, amb l’agreujant que són recurrents, ja que es produeixen any rere any. Considerant que, el 2022, el Producte Interior Brut (PIB) d’Espanya a preus corrents va ser de 1.373.629 milions d’euros, això significa una pèrdua del 13,3% del PIB, cosa que és una brutalitat. A Catalunya, el percentatge va ser fins i tot una mica superior: un 13,7% del PIB.
Si això no és una roda de molí enorme lligada als nostres peus que ens enfonsa sense que ho percebem, i una càrrega brutal addicional que col·loquem sobre l’esquena dels nostres fills, és que els déus ens han encegat per perdre’ns.
Loading ...
