En realitat, no es tracta formalment d’un manifest, sinó de la intervenció de Jordi Pujol durant l’homenatge organitzat per l’Associació d’Amics de Prat de la Riba, amb motiu del 50è aniversari de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Per ser precisos, se celebrava el moviment que va donar origen a CDC, on també participava Unió Democràtica de Catalunya (UDC), ja que el partit, tal com el coneixem i que es va presentar a les eleccions, no va néixer fins dos anys després, sense UDC. Va ser una mena de rememoració fundacional sense els fundadors, més enllà de Pujol, perquè els qui van portar la veu cantant —Artur Mas, Xavier Trias i Núria Gibert— el 1974 estaven lluny d’involucrar-se en la política.
Un fet interessant i significatiu que reflecteix el final d’una època que realment viu Junts, o almenys part de Junts. Els mateixos, amb Mas al capdavant, que fa uns anys es van afanyar a desposseir Jordi Pujol de totes les seves dignitats com a president de la Generalitat, que va marcar història en el sentit més positiu del terme i va ser la gran figura del catalanisme polític juntament amb Prat de la Riba, ara s’esforcen per aparèixer al seu costat. I no és casualitat: Pujol és el símbol viu de CDC, i d’alguna manera, Convergència és la gran nostàlgia de la política actual.
Tanmateix, entre els protagonistes hi ha una diferència important: Mas i Trias són militants de Junts i es declaren obertament independentistes, mentre que Pujol mai no s’ha volgut sumar a aquest partit ni ha estat independentista. Si quedava algun dubte, el seu discurs a Castellterçol, el seu “manifest”, ho va deixar clar amb tres punts fonamentals que constitueixen una esmena a la totalitat del projecte de Mas i Puigdemont:
- No a la independència perquè és inviable i no convé a Catalunya.
- Sí a la lògica de CDC de sempre: negociació i confrontació estrictament democràtica, sense por de fer prevaldre els vots per guanyar autogovern i exercir-lo.
- Va ser un error gran liquidar CDC per por i embarcar-se en noves sigles que ja es veu com han acabat.
Pujol va formular el projecte que molts volen escoltar, alguns des de dins de Junts, molts més des de fora. Va ser una esmena a la totalitat al camí polític que va guiar Artur Mas.
Però el temps no passa en va. El projecte convergent en les coordenades actuals no pot ser una còpia del passat inexistent, ni les velles victòries garanteixen per si soles, èxits futurs. CDC va tenir èxit per tres raons bàsiques; el que en el llenguatge de l’època serien condicions objectives necessàries: l’existència d’un corrent social i cultural basat en el catalanisme polític que integrava la menestralia, la petita i mitjana burgesia, gran part del món rural, el catolicisme militant i catalanista, en una síntesi que Pujol va definir en termes populars: “Sant Pancraç, Salut i Feina”.
Aquest corrent social organitzat va tenir un líder amb qualitats extraordinàries, més per a la política que per a l’organització, però capaç de rodejar-se de persones que sabien construir.
La tercera condició, que sovint s’oblida, és que CDC representava una alternativa a l’hegemonia cultural i política de l’època: l’esquerra amb forts tints marxistes, representada pel PSUC i el PSC a Catalunya, que dominaven a les facultats universitàries, el món de la cultura i els mitjans de comunicació. Malgrat això, amb el cicle electoral de la democràcia ja iniciat, el PSOE amb Felipe González al capdavant obtenia un cabal de vots considerable a l’àrea metropolitana de Barcelona i el Baix Llobregat. No obstant això, en l’àmbit d’eleccions al Parlament de Catalunya, els termes s’invertien i Pujol arrasava. Era el vot dual a gran escala.
Avui, un renaixement convergent passa necessàriament pel mateix camí: estructurar un corrent social propi, fort cultural i políticament, que sigui alternativa a la versió actual de la progressia, amb el PSC-PSOE i Salvador Illa en primer pla, juntament amb els Comuns i l’interrogant de com acabarà jugant Esquerra, avui absorbida per Sánchez.
Això, en la pràctica, implica moltes qüestions ingrates per a l’agenda de l’establishment progressista, però que molta gent demanda. Per exemple: afrontar la baixa taxa de natalitat i les seves greus conseqüències per a Catalunya, que podrien arribar a ser terminals, mentre que l’avortament ja significa el 40% dels naixements, una magnitud arrasadora. La immigració massiva, les seves causes i conseqüències, el seu impacte negatiu en la llengua cultura, productivitat i l’estructura productiva de Catalunya, i tot això sense caure en excessos xovinistes ni en demagògia. No cal: ja hi ha la demagògia dels fets. I encara restaria la qüestió d’un lideratge per fer i que només pot sorgir de les noves fornades.
En tot cas, el que és evident és que aquest renaixement democràtic, si arriba a produir-se, no vindrà de la mà dels d’abans. El seu paper important és el de contribuir des d’un segon pla, posar-se al servei d’una nova generació de persones molt més joves que assumeixin el repte de construir de nou, assentats sobre la realitat d’avui, mirant cap al futur, sobre la base de l’experiència passada i el llegat de Jordi Pujol i aquella CDC i CiU, per recrear, no per reviure.
Loading ...
