La manca d’una llar, un drama humà
La situació més dramàtica que pot viure una persona és la de no disposar d’una llar, una manca que pot ser devastadora. No tenir quatre parets on refugiar-se ha de ser demolidor. Només cal fer l’esforç d’imaginar-ho per entendre-ho. Per tant, les persones que viuen en aquestes condicions extremes, aquests compatriotes, haurien de ser objecte d’una atenció immediata i efectiva per part dels poders públics implicats, que no són pocs ni disposen de pocs recursos: Generalitat, Ajuntaments —sobretot el de Barcelona— i Diputacions. Malauradament, no és així, com es pot veure per la manca d’accions davant les iniciatives legislatives per abordar aquest problema. El Parlament de Catalunya no considera el sensellarisme una prioritat.
Una problemàtica fàcil de resoldre
A diferència del problema general de l’habitatge, que exigeix un gran esforç i que sovint es converteix en promeses de futurs habitatges que mai arriben —com ara els 50.000 habitatges promesos per Illa—, la situació dels sense sostre és d’una dimensió molt més modesta i, per tant, és fàcil —sí, fàcil— de resoldre.
Dades recents sobre el sensellarisme
Segons els últims recomptes, a Barcelona hi ha 1.384 persones vivint al carrer, la xifra més alta registrada fins ara, cosa que suposa un augment del 12% respecte a l’any anterior. Si afegim aquells que s’acullen a recursos socials per passar la nit en centres municipals i d’entitats, el total arriba a 4.504 persones. A més, sabem que 2.009 persones dormen al carrer en dotze municipis (Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Mataró, Terrassa, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Sabadell i Reus). Aquests dotze municipis acullen el 44% de la població catalana. A la resta de poblacions, es calcula que hi ha entre 650 i 700 persones més vivint al carrer, amb distribucions variables entre municipis com Lleida, Tarragona, Girona, l’Hospitalet o Badalona.
Recomptes oficials i dades territorials
El Parlament de Catalunya va instar el 2015 el Govern de la Generalitat a fer recomptes cada dos anys per obtenir dades més precises sobre el sensellarisme a tot el territori. Segons el Marc d’Acció per a l’abordatge del sensellarisme a Catalunya 2022-2025, 2.531 persones viuen directament al carrer. A més, hi ha 25.108 persones que viuen en habitatges insegurs, amb problemes per pagar el lloguer, amb una ordre de desnonament, o que pateixen situacions de violència domèstica, i 22.622 persones que viuen en habitatges inadequats o barraques, sense subministraments bàsics o en situacions de massificació.
Solucions amb consens
Pel que fa al problema més urgent, hi ha una solució concreta que compta amb un ampli consens: desplegar la metodologia del model Housing First i avançar cap al dret a l’habitatge de les persones que viuen al carrer o en centres d’acollida. Aquesta i altres solucions estan contemplades en una proposta de llei per al sensellarisme a Catalunya presentada per entitats socials i acadèmiques. No es va aprovar en l’anterior legislatura i, en convocar-se eleccions, la proposta va decaure. Ara és necessari reactivar-la, però per això cal la voluntat política del Govern Illa, que de moment no ho ha considerat una prioritat.
Ineficiència en la gestió pública
La qüestió, tanmateix, va més enllà de la legislació, ja que també hi ha un malbaratament de recursos públics a causa dels costos de transacció de les administracions. Per cada 1.000 euros d’ingrés en el pressupost, una entitat com Càritas obté entre 9 i 10 vegades més resultats en termes de prestació final de serveis o ajuts econòmics que la Generalitat o l’Ajuntament. Per posar un exemple, l’atenció d’un menor no acompanyat costa a la Generalitat 178 euros al dia, més de 5.300 euros al mes, una quantitat enorme que, a més, no inclou els costos indirectes dels costos de transacció per fer efectiu i controlar el contracte o conveni amb l’entitat prestadora. Amb molts menys diners, i a través de famílies d’acollida o entitats com Càritas, es podria obtenir un millor resultat.
La necessitat d’una gestió subsidiària
L’administració hauria de limitar-se en aquest camp a proporcionar recursos a les entitats amb més experiència provada, centrant-se en les condicions i el seu control, que hauria de ser per objectius: quantes persones aconsegueixen un lloc per viure, en quines condicions, quantes segueixen un itinerari d’inserció, quantes el culminen, etc. Un bon marc normatiu i una bona inspecció, deixant l’execució a aquelles entitats que fan la feina amb vocació, podrien aplicar un model de subsidiarietat que permetria reduir costos, arribar a més gent i oferir millor qualitat i resultats. Cal posar fi a la lògica fatídica de la burocràcia, que valora la feina no pels objectius realment assolits, sinó pel pressupost i el personal implicat.
Loading ...
