El feminisme ha aconseguit quelcom decisiu per a qualsevol projecte ideològic: convertir-se en l’eix de la política governamental i en un component fonamental de la doctrina de l’Estat. Específicament, parlem del feminisme de gènere, aquell que identifica l’home, sense matisos, com un perill per a la dona i com el responsable estructural de totes les violències que aquesta pateix.
Avui, aquest enfocament, que figura en el preàmbul de la Llei de Prevenció de la Violència de Gènere, aprovada el 2004 durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, justifica que un home pugui ser condemnat a una pena molt més severa que una dona pel mateix fet. Mentre que en el cas d’una dona podria tractar-se com un simple delicte de faltes, el mateix acte comès per un home es tradueix en una pena de presó. Avui, els espanyols no són iguals davant la llei, però això ha estat assumit com a doctrina d’Estat i es considera plenament constitucional, almenys fins que una nova i eventual llei ho modifiqui.
Des del 2004, s’ha anat desenvolupant una política per combatre l’anomenada “violència de gènere“, atribuïda a una estructura suposadament existent en la societat: el patriarcat. A aquesta causa s’han destinat recursos econòmics extraordinaris, sense parangó en cap altre àmbit delictiu. S’han creat jutjats i fiscalies especialitzades, divisions policials ad hoc, mesures de prevenció i vigilància, així com un constant enduriment de les penes aplicables als homes.
A més, s’han promogut programes d’adoctrinament a les aules, prescindint del dret dels pares a tenir l’última paraula quan l’educació toca el terreny de les concepcions morals, com és el cas. S’han assolit pactes d’Estat, sent aquest l’únic àmbit en què aquests s’han reiterat, fins i tot en el context actual de polarització i conflicte entre el govern i el Partit Popular. Aquesta matèria sembla ser l’única en què ambdues parts poden arribar a un acord.
Aquesta aclaparadora prioritat en recursos, atenció política i mediàtica contrasta amb dues realitats. La primera és la poca rellevància que assoleix aquest tipus de violència als observatoris trimestrals del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), on habitualment la violència de gènere se situa entre l’1% i el 2% de les respostes a la pregunta sobre els principals problemes del país. Quan puja una mica més, sol ser perquè el període d’enquesta ha coincidit amb algun fet especialment rellevant en aquest tema, amplificat per polítics i mitjans de comunicació.
Aquest és un cas de manual sobre com la prioritat política i mediàtica difereix radicalment de la prioritat que li atorga la població. És l’expressió clara de com una elit ideològica, en aquest cas el feminisme de gènere, aconsegueix imposar la seva agenda de manera aclaparadora.
L’altre fet és encara més tràgic: el fracàs rotund de totes les polítiques implementades durant els darrers 20 anys per eradicar la violència sexual contra la dona, una xacra brutal en la nostra societat que té en les menors la seva expressió més greu. La violència contra la dona, considerada de manera global, ha crescut en uns termes que obliguen a replantejar des de l’arrel tot el que s’ha fet fins ara. Les xifres ho confirmen.
Segons els informes anuals del Ministeri de l’Interior sobre delictes contra la llibertat sexual, el 2012 es van registrar 9.008 casos, xifra que el 2017 ja havia augmentat a 11.692. No obstant això, el 2023 es va arribar a la xifra escandalosa de 21.825 casos, sense que ningú alcés la veu. Això implica un creixement proporcional: prenent el 2012 com a base 100, l’índex puja a 130 el 2017 i assoleix els 242 el 2023.
En termes de creixement anual, això representa un augment del 8,37%, la qual cosa implica que, matemàticament, la xifra es duplicaria cada 8 anys i mig. Òbviament, aquest ritme no pot mantenir-se indefinidament, però això no resta gravetat a la situació ni a l’evolució seguida, que és la millor evidència, no només de la ineficàcia de les polítiques aplicades, sinó dels seus efectes contraproduents.
Si ens centrem en un tipus de delicte específic, el més greu: l’agressió amb penetració. El 2012 es van registrar 1.831 casos, mentre que el 2017 la xifra va ascendir a 2.113. Tot i que aquest increment no va ser extraordinari, el 2023 les dades reflecteixen un augment espectacular fins als 4.890 casos, cosa que suposa un 267% més que el 2012.
En altres paraules, la violència sexual ha crescut de manera extraordinària, però les seves manifestacions més violentes i brutals ho han fet encara més.
Loading ...
