Amb una tendència decreixent, les manifestacions d’ahir, en el dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, van registrar una participació catastròfica. A més, a Barcelona i Madrid, hi havia presències dividides entre les feministes del PSOE i les de Podem, separades pel seu rebuig o acceptació de les dones trans. A la capital espanyola, lloc de manifestacions massives no fa tants anys, amb prou feines es van reunir 7.000 persones entre les dues. Molt poques, bastants menys encara a Barcelona.
En la mesura que el moviment s’ha radicalitzat, s’ha convertit en una ideologia de poder. Només cal veure la publicitat institucional sobre la manifestació d’ahir per observar un decaïment. Segurament, el feminisme ja forma part de l’actual i vituperat establishment dels desacreditats partits polítics, ja que és, en realitat, un apèndix d’aquests, com ho mostren els dos sectors feministes. També han aconseguit un rebuig cada vegada més explícit i jove, un cop perdut el temor escènic a la desqualificació i el linxament social que el poder feminista sotmet als discrepants.
Com sorgeix aquesta ideologia?
Aquesta ideologia està dislocant greument la societat perquè constitueix una de les manifestacions més avançades de la cultura de la desvinculació. La perspectiva de gènere, originada en els moviments feministes del segle XX, busca redefinir les categories de sexe i gènere, però ha evolucionat cap a una ideologia amb fortes implicacions socials i polítiques. Judith Butler, una figura central, va conceptualitzar el gènere com una construcció cultural, cosa que ha influït profundament en les polítiques públiques contemporànies.
Els documents complementen aquesta visió destacant com aquest marc ideològic transforma el llenguatge, les polítiques i les institucions. S’observa una divisió interna en el feminisme, on corrents com el feminisme queer i trans han entrat en conflicte amb enfocaments més tradicionals, qüestionant fins i tot la mateixa categoria de “dona”. A més, el feminisme de gènere ha adoptat estratègies autoritàries per consolidar la seva hegemonia, limitant el debat i promovent una narrativa que presenta els homes com a opressors per naturalesa.
Les onades del feminisme
En les seves diverses fases o onades, la tendència ha estat radicalitzar les seves posicions fins a considerar-se un moviment totalitzador que inclou totes les reivindicacions des de la perspectiva de gènere. Habitualment, s’identifiquen quatre onades, tot i que realment entre la primera i la segona seria més apropiat plantejar-ho en termes de mutació, mentre que les altres dues són evolucions d’aquella segona.
- Primera onada: Finals del segle XIX i principis del segle XX. Una data simbòlica clau: 1848, amb la publicació de la Declaració de Seneca Falls (EUA), considerada l’inici del moviment feminista organitzat. Els principals motius eren la lluita pels drets civils i polítics, especialment el sufragi femení. Les seves representants més destacades van ser Mary Wollstonecraft, Elizabeth Cady Stanton i Susan B. Anthony.
- Segona onada: Dècades de 1960-1980, coincidint amb les revoltes del “Maig del 68”. Una obra clau és La mística de la feminitat (1963), de Betty Friedan. Els temes incloïen el qüestionament del rol domèstic de la dona i la reivindicació de drets laborals, reproductius i sexuals. També comença a sorgir el discurs de l’opressió patriarcal. Les seves principals representants són Betty Friedan, Simone de Beauvoir i Kate Millett.
Simone de Beauvoir és una figura fonamental que se situa en la transició entre la primera i la segona onada del feminisme, però la seva influència s’alinea més clarament amb els temes de la segona onada, especialment a partir de la publicació de la seva obra El segon sexe (1949). Simone de Beauvoir va representar una reflexió primerenca sobre el gènere, l’opressió i la llibertat. Va ser una influència central per a feministes nord-americanes com Betty Friedan i Kate Millett, que van expandir les seves idees en el context sociopolític dels Estats Units.
- Tercera onada: Dècades de 1990-2000, amb conceptes com diversitat i interseccionalitat, claus en la doctrina woke. Judith Butler va ser una figura clau en aquesta etapa. Aquesta onada es pot considerar una resposta a la crítica al feminisme burgès de la segona generació, amb noves idees sobre raça, classe, orientació sexual i cultura.
- Quarta onada: Des de 2010 fins avui. Un moment destacat és el 2017, amb el moviment #MeToo. Els temes centrals són la visibilització de l’assetjament, les desigualtats i la violència de gènere. S’hi inclouen reivindicacions com la cultura de la cancel·lació, representació de gènere i denúncies públiques, seguint la lògica del “només sí és sí”.
Conseqüències i reptes actuals
El resultat actual és una accentuació de la concepció de l’home com a intrínsecament perjudicial per a les dones en tots els àmbits, així com una cadena inacabable de reivindicacions. Les polítiques inspirades en aquests pressupostos han fracassat: augmenta la violència sexual i es produeix entre els més joves una divergència profunda que tindrà greus conseqüències socials. Els homes s’escoren cap a la dreta, mentre que les dones es radicalitzen més en el feminisme. El rebuig a la maternitat n’és una manifestació, així com el distanciament respecte als partits de la progressia.
Loading ...
