Catalunya afronta dues anomalies catalanes greus i sense precedents en la seva història política i social.
La primera és l’hegemonia del Partit Socialista, que governa amb un suport electoral minoritari. La segona és la pràctica desaparició del centre i centredreta en el panorama parlamentari català. Ambdues situacions tenen importants conseqüències per a la identitat política i cultural de Catalunya.
El Partit Socialista domina institucions clau com la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de la capital i la Generalitat, tot i que els seus resultats electorals no reflecteixen un suport majoritari. A l’Ajuntament de Barcelona, els socialistes tenen només 10 regidors d’un total de 41; i, a la Generalitat, 42 diputats de 165. Aquesta situació, que es repeteix en ambdues institucions, resulta excepcional a Europa, on la representativitat sol ser un principi bàsic del govern.
L’hegemonia socialista s’ha consolidat gràcies a aliances amb forces com el Partit Popular i Esquerra Republicana, la col·laboració dels quals ha sorprès molts per les seves contradiccions ideològiques. El Partit Popular, per exemple, va facilitar l’alcaldia de Barcelona al socialista Jaume Collboni, mentre que Esquerra Republicana continua esperant beneficiar-se de la col·laboració amb el Partit Socialista per avançar cap a l’autogovern i, eventualment, la independència. Aquesta situació reflecteix com el Partit Socialista ha aconseguit posicionar-se com el centre d’un ampli espectre polític, malgrat la evident incompatibilitat entre els seus aliats.
MÉS INFORMACIÓ I INSCRIPCIONS AQUÍ
Un altre aspecte rellevant és la indiferència del Partit Socialista envers la cultura i tradicions catalanes. Exemples clars són la substitució del pessebre tradicional de la plaça de Catalunya per una representació moderna i el desinterès per la celebració de festivitats com la Mare de Déu de la Mercè. Aquestes decisions mostren una desconnexió amb la identitat popular i cultural catalana.
La llengua i cultura catalanes es troben avui en una situació crítica, fins i tot més que durant els anys 50, després de la Guerra Civil i sota la dictadura franquista. Aleshores, el català sobrevivia en l’àmbit familiar, però avui, el teixit social que el manté és cada vegada més feble. Només un de cada tres barcelonins utilitza el català com a primera opció en les seves relacions, i el 30% de la població de la capital ha nascut a l’estranger. A més, l’alt índex d’avortaments i la baixa natalitat agreugen la situació demogràfica.
Segons l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), el 62% dels catalans considera que el govern ha perdut el control sobre la immigració, i un 58% opina que hi ha massa immigrants. Tanmateix, aquest sentiment no es reflecteix en les polítiques dels partits, especialment en el Partit Socialista i els seus aliats naturals, els Comuns. Fins i tot, Esquerra Republicana té una postura ambigua respecte a aquest tema, cosa que evidencia la manca d’un enfocament clar sobre qüestions fonamentals.
Pel que fa a la llengua i cultura catalanes, l’enquesta també revela que un 62% de la població considera que estan en perill. No obstant això, no s’observa cap acció contundent per part dels partits dominants per abordar aquest problema que afecta l’essència de dos segles de política catalana.
L’altra gran anomalia a Catalunya és l’absència d’una força política significativa de centre o dreta, cosa habitual a Europa, però inexistent en l’actual panorama català. Junts en cap cas representa el mateix espai polític que ocupava CDC, perquè, entre moltes altres raons, li manca un valor instrumental bàsic. CDC podia pactar al Congrés amb el PP o amb el PSOE, però Junts sembla, com ERC, condemnat a mantenir el govern de Sánchez al preu que sigui. En tot cas, el dèficit té una major importància i, sens dubte, mereix una anàlisi a part.
Loading ...
