El feminisme de gènere, que veu en l’home un enemic a abatre en lloc d’un conciutadà, un company, un amic o un espòs, és decisiu en la “permacrisi” que viu Occident, contribuint fins i tot a la possible desintegració de la Unió Europea. La victòria de Trump té una relació directa amb aquest fenomen: representa una reacció a anys d’excessos per part d’un feminisme punitiu, hegemònic en molts països com Espanya, que criminalitza l’home en totes les seves etapes de vida —nen, adolescent, adult. Aquesta criminalització ha generat polarització, fomentant respostes radicals i reaccions adverses en diferents sectors de la societat.
En les últimes eleccions nord-americanes, Kamala Harris només va aconseguir resultats positius entre dones joves i solteres, però va perdre suport entre les dones casades, que, paradoxalment, van ser acusades de ser “menors d’edat” per la incapacitat atribuïda de votar de manera independent, com si la seva elecció estigués controlada pels seus marits. Aquesta narrativa il·lustra com aquest tipus de feminisme tendeix a desqualificar aquells que no s’alineen amb la seva visió.
El feminisme de gènere, la matriu comuna del qual és la perspectiva de gènere, també impulsa l’agenda trans i és una altra causa de la creixent animadversió cap a l’administració Biden, després de la inflació. Aquesta reivindicació incessant ha arribat a l’extrem de denunciar com s’han de seure els homes en el transport públic, cosa que il·lustra un “no tenir límits” que exacerba el conflicte. Exemple d’això és el Moviment 4B, d’origen sud-coreà, que ha estat adoptat ràpidament pel feminisme de gènere als Estats Units i comença a aflorar a Europa. El nom del moviment fa referència a quatre objectius: no al matrimoni (bihon), no a tenir fills (bichulsan), no a cites o relacions amb homes (biyeonae) i no al sexe amb homes (bisekseu). Encara que es presenta com un avenç cap al lesbianisme, va més enllà: suposa una ruptura antropològica i un vector de desvinculació social brutal.
No s’han de subestimar aquest tipus d’idees pel seu radicalisme. Hi va haver un temps en què el matrimoni homosexual i la seva qualificació com a “igualitari” semblaven improbables. De la mateixa manera, l’avortament, que inicialment es va presentar com un mal menor, s’ha convertit en un dret que es vol considerar fonamental. Sense barreres, l’aigua del riu ho inunda tot; i a la Unió Europea, a Espanya, i especialment a Catalunya, sembla que no existeixen dics ni canals que continguin aquestes corrents.
El feminisme de gènere i la perspectiva de gènere tenen una responsabilitat important en la crisi occidental. La reconfiguració de conceptes com família, matrimoni i descendència està alterant la base de moltes estructures socials i econòmiques a Occident, augmentant els desequilibris i la polarització, especialment entre homes i dones joves. Mentre les dones giren cap a postures progressistes, els homes semblen estar recuperant valors tradicionals. Aquesta radicalització contribueix a la disminució de matrimonis, descendència i estabilitat en la parella, promovent, al seu torn, la solitud no desitjada, una sexualitat insatisfactòria i problemes de salut mental cada vegada més evidents. Això significa la ruptura de l’estat del benestar, sobretot en països com el nostre, de productivitat mediocre, que necessiten de les economies d’escala de la família per a moltes qüestions.
Com amb les classes socials del marxisme, no es tracta d’estaments diferents que treballen d’acord amb la seva naturalesa per procurar un mateix fi social, sinó que un d’ells —els treballadors en el marxisme, les dones en el feminisme de gènere— són els portadors del sentit de la història, i només ells representen el tot, mentre que els “altres” són només resistències a superar en el camí de la realització històrica. Si això ja era dolent aplicat a la societat dividida entre treballadors i burgesos i grups menors, ja em diran el dany que causa quan separa homes i dones, és a dir, marits i esposes, pares i mares, avis i àvies. Quin tipus de món estan construint?
Tot això porta a la destrucció dels vincles tradicionals que, històricament, han mantingut la cohesió social. La secularització i l’èmfasi en un individualisme radical contribueixen a aquesta desvinculació, debilitant els marcs morals que guiaven les relacions socials. En aquest sentit, la perspectiva de gènere, en qüestionar els models familiars naturals i redefinir conceptes com el matrimoni, la família i els rols de gènere, es converteix en un factor de desvinculació. En desarrelar estructures com la família nuclear i en promoure una major fluïdesa en la identitat de gènere, desestabilitza els fonaments sobre els quals s’ha construït el teixit social durant segles.
Connectant aquestes idees amb les de Charles Taylor, podríem argumentar que la perspectiva de gènere, en criticar les funcions naturals de l’ésser humà i proposar una identitat fluïda, forma part d’un fenomen de fragmentació moral. La desconnexió amb les antigues fonts morals, com la religió o les normatives familiars tradicionals, genera un malestar en l’autenticitat: una recerca d’identitat que, en faltar-li marcs clars i estables, porta a la confusió i desorientació.
La perspectiva de gènere funciona com un motor de la desvinculació social en diversos aspectes:
- Redefinició de la família: en proposar un ventall més ampli de configuracions familiars (famílies homoparentals, famílies sense gènere definit), la perspectiva de gènere qüestiona el model de família tradicional, cosa que es veu com una erosió d’una institució clau per a la cohesió social.
- Desvinculació dels rols de gènere: la perspectiva de gènere promou la idea que els rols de gènere són construccions socials, i per tant, han de ser eliminats o flexibilitzats. Això implica una ruptura amb les normes tradicionals que assignaven funcions clares a homes i dones, generant desestabilització en les relacions socials.
- Fragmentació moral: en proposar una pluralitat de gèneres i qüestionar els marcs morals tradicionals, la perspectiva de gènere contribueix a la fragmentació moral de la societat. Els individus ja no se senten connectats a un conjunt comú de normes, augmentant la desvinculació social.
El feminisme de gènere i la perspectiva de gènere estan contribuint a la destrucció dels pilars que van portar Europa i Occident a un cenit de benestar i prosperitat, reemplaçant-los per un sistema social caòtic, guiat pel desig sense límits i l’individualisme radical. Aquest procés està promovent l’hedonisme i el narcisisme com a projectes “virtuosos”, cosa que a la pràctica es tradueix en malestar social i contradiccions inassimilables com la de negar que existeixi el pecat, i alhora perseguir amb ràbia el pecador; si és home. El resultat, juntament amb el deteriorament de les institucions socialment valuoses i insubstituïbles, és el creixement de les alienacions i addiccions massives, així com un augment exponencial de malalties mentals i danys psicològics, producte de la ruptura amb l’equilibri i la incapacitat per a la recerca d’harmonia inherents a la condició humana.
Loading ...
