La tragèdia de València en tres actes i un epíleg: el rei, Sánchez i Mazón

Primer acte: salvar el soldat Sánchez

Juliana, amb La Vanguardia, brinda, com en altres ocasions, el millor relat, el “frame” al qual s’ha d’adaptar la realitat. La narració per salvar Sánchez, a pàgina sencera de La Vanguardia aquest diumenge, consisteix en:

1. Presentar la tragèdia de València com un cigne negre; és a dir, com un fet imprevist. D’aquesta manera, s’aconsegueix que no hi hagi antecedents que puguin tacar el govern espanyol.
2. Centrar tota la causa de la tragèdia en Mazón i el seu retard a cursar l’alarma, així com en la rebaixa del perfil de risc en les hores prèvies. Això respon a una realitat evident, que la Generalitat valenciana intenta desvirtuar sense aconseguir-ho: els protocols, la informació i els criteris no van funcionar bé, o es van prendre decisions equivocades per raons al marge del risc, o totes dues coses alhora.

Després, Mazón, que fa evident la seva manca de capacitat, assumeix la direcció i responsabilitat de tot i facilita que el govern central actuï davant una tragèdia descomunal “a la demanda”, afavorint el seu propòsit d’evadir la responsabilitat. Però, és clar, a més de Mazón, hi ha altres grans responsabilitats evidents que Juliana oblida perquè afecten Sánchez.

Per rematar-ho, i encara que no hi passi, implica Ayuso en la deficiència. La capacitat narrativa de Juliana és gairebé infinita.

3. Justificar, per la pressió de la dreta en el cas de la COVID, que Sánchez no declari l’estat d’alarma. Això es fonamenta en la sentència contrària del Tribunal Constitucional en aquell cas (que no constitueix un precedent jurídic per a aquest, perquè el que va anul·lar el TC va ser la limitació radical de drets fonamentals durant la COVID-19), ja que obligaria Sánchez a assumir directament tota l’operació en lloc de disposar d’un intermediari que posi la cara en primer terme.

I així, s’arriba a l’absurd que a la Comissió de Coordinació de la Generalitat hi hagi ara set ministres, set!, que són els qui manegen i disposen dels mitjans. Juliana afirma que no es podia decretar l’estat d’alarma perquè el PP no vol. Oblida, però, explicar que, per assumir la direcció de totes les operacions, no cal l’estat d’alarma; n’hi ha prou amb declarar el nivell 3 d’emergència, que permet assumir unilateralment el comandament de totes les operacions.

4. I per arrodonir-ho, ho remata amb un clàssic des del franquisme: la mà negra estrangera: “Possiblement, maquinària estrangera també contribueix a la confusió”.

Segon acte: el barranc del Poyo i el factor de recurrència

Els fets componen un relat molt diferent del de Juliana i tenen dos noms: “temps de retorn” o “interval de recurrència” i el barranc del Poyo.

L’interval de recurrència és el període en què es calcula que pot produir-se un determinat fenomen. En el cas del territori afectat, tot el pla de València, es disposa de dades des del segle XIII, i s’estima que la possibilitat que es produeixi una inundació greu és de cada 70 anys. La gran i destructiva riuada de València es va produir el 1957 i hi va haver 300 morts.

Aquesta va ser la causa d’una gran obra: el desviament i la canalització del riu Túria al sud de València, que ara ha resistit perfectament bé l’onada de pluges. Ens acostàvem als seixanta anys des de l’últim succés, amb l’agreujant que l’elevació de la temperatura de l’aigua per efecte del canvi climàtic és major i persisteix més temps a la tardor, facilitant un règim de precipitació més intens.

Conclusió: no hi ha un cigne negre; el que hi ha és deixadesa amb les obres que havien de permetre que, com amb l’actual desviament del Túria, l’impacte, si es produïa el succés, fos mínim. I això té un nom: el barranc del Poyo, un curs d’aigua habitualment sec com tota riera i espai mediterrani, però que pot ser desastrós pels seus efectes si es produeix una gran precipitació a la capçalera. I això és el que va succeir.

A les poblacions més afectades en víctimes i destrucció, no va ser la pluja directa la causant, sinó la inundació, i el seu causant és el barranc del Poyo. Per aquest perill fa 17 anys que està prevista l’actuació per eliminar-lo, en una obra menor de 150 milions de pressupost.

El 2021, l’actual govern va aprovar un nou projecte perquè es tracta d’una obra de competència estatal, en realitat pràcticament el mateix que jeia al calaix dels records, i el 2022 es va repetir. Ja hauria d’estar acabada: ni tan sols es va començar.

Si s’hagués realitzat, la catàstrofe no s’hauria produït o almenys no en la seva dimensió actual: la responsabilitat de Sánchez és evident perquè no es tracta de grans obres indeterminades, sinó d’una obra concreta i més aviat modesta.

En aquest país no falten projectes d’enginyeria vitals per realitzar; el que falta són bons governs. Per incapacitat de veure’n la importància o per estalviar-se 150 milions dels desenes de milers que s’han gestionat, aquí tenen la causa directa i més completa de la catàstrofe. Després hi ha Mazón i els seus errors, que ho empitjoren tot encara més. Però amb l’enginyeria realitzada, les errades, ara tràgiques, sempre són menors o no tenen efecte. 150 milions per protegir una zona amb 400.000 persones i 2.000 empreses. Sánchez i el seu ministre han de donar comptes de tot això.

Tercer acte: per què Sánchez no va declarar una emergència nacional?

Hem vist com Juliana intenta emparar la falta d’actuació i iniciativa del govern en les dificultats que pot comportar declarar l’estat d’alarma, establint un paral·lelisme inadequat amb el que va fer el Govern durant la COVID-19 (confina’ns tots a casa, suspendre l’activitat parlamentària…), que res no té a veure amb el que ara s’hauria d’haver fet. Per tant, és una excusa de mal pagador. Però és que és encara pitjor.

Perquè n’hi havia prou que el govern elevés pel seu compte l’estat d’alarma al nivell tres, el màxim, i determinés que la catàstrofe era extraordinàriament gran, afectava més d’una comunitat autònoma, i ja podia assumir directament totes les actuacions i el comandament de les mateixes. No fer-ho -juntament amb la neciesa política de Mazón- ha significat multiplicar el dany humà.

El govern podia establir l’alerta nivell 3 d’acord amb la Llei del Sistema de Protecció Civil. Aquesta pujada de nivell es pot fer en qualsevol moment des que es produeix la catàstrofe, ja que la situació operativa 3 “es correspon amb les emergències d’interès nacional, declarades per la persona titular del Ministeri de l’Interior d’acord amb la llei”. En aquest escenari, el ministre Marlaska declararia una emergència d’interès nacional; i des d’aquest moment, el Ministeri de l’Interior assumiria la direcció de l’emergència, que contempla “l’ordenació i coordinació de les actuacions i la gestió de tots els recursos estatals, autonòmics i locals de l’àmbit territorial afectat”.

A més, això també faculta el Ministeri per mobilitzar recursos d’altres administracions encara que l’emergència no afecti el seu territori. Això hauria permès una acció massiva i immediata sense deixar passar dies per mobilitzar l’exèrcit, que disposa dels mitjans adequats per fer arribar racions d’emergència i aigua, així com medicaments d’urgència, personal sanitari, grups electrògens, maquinària pesada i tropa per a un treball coordinat.

Ara mateix, el major desplegament humà i de mitjans, l’exèrcit finalment desplaçat, encara que de manera temporal, no respon davant de Mazón, sinó davant del general al comandament de la UME, que al seu torn informa la ministra de Defensa. La direcció autonòmica de l’ajuda té, per tant, molt de ficció.

Però Sánchez i els seus gurús de la Moncloa han evitat assumir una catàstrofe que sabien des d’un inici que pintava molt malament. I es va esmunyir de primera fila… tal com ha tornat a fer en la visita a les zones afectades.

Però encara queda un epíleg provisional

 Loading ...