El cas Errejón ha aprofundit la crisi de la coalició de forces que componen Sumar i altres partits d’esquerra. Aquest escàndol, com un cos radioactiu, està estenent el seu impacte més enllà d’Errejón mateix, afectant totes les formacions que integren el que s’autodenomina govern progressista i feminista de Pedro Sánchez.
Els excessos del feminisme promogut per aquestes forces han transformat la caiguda de figures públiques en veritables tragèdies. El cas Errejón no és més que una confirmació, cridanera per la notorietat del personatge, dels errors intrínsecs en què es basa la ideologia de gènere que aquestes forces polítiques defensen.
La contradicció fonamental
Des de 2004, quan es va aprovar la Llei Integral contra la Violència de Gènere impulsada per Rodríguez Zapatero, s’ha defensat un enfocament segons el qual els homes persegueixen les dones per la seva pròpia naturalesa, basant l’explicació de la violència en un suposat patriarcat que cal combatre ferotgement. Aquest plantejament ha conduït a una política centrada en el càstig i la reeducació dels homes, sense abordar les veritables causes culturals i socials d’aquestes conductes: la concepció moral i religiosa i la pràctica relacional sense disposar de les virtuts necessàries per fer-ho, que la cultura occidental -com fan altres cultures- ha construït al llarg del temps basada en la cultura i la moralitat; això és la mentalitat moral cristiana.
Feminisme i alliberament sexual
La ideologia feminista dominant també es connecta amb una concepció d’alliberament sexual que es remunta a la dècada de 1960 als Estats Units. Les dones de classe mitjana, cansades de la solitud de la llar i dels rols assignats per la societat, van adoptar una versió del feminisme que advocava per la llibertat sexual sense por a les conseqüències de l’embaràs. Això va marcar el pas del feminisme d’igualtat de drets al d’apoderament sexual. Van creure descobrir de la mà d’algunes feministes, com Betty Friedman, que la resposta als seus problemes era el feminisme de l’alliberament sexual. No el de la igualtat de drets civils i polítics, que ja tenien des de fa anys, sinó el poder mantenir relacions sexuals avui sense por a les repercussions de l’embaràs.
Des d’aleshores, el feminisme promou la idea que l’emancipació de la dona està lligada a la satisfacció del seu desig sexual sense restriccions. Aquest enfocament no només ha contribuït a la promoció de l’avortament com a garantia d’aquesta llibertat, sinó que també ha portat a la normalització de comportaments promiscus i a la pèrdua de valors com el respecte, la consideració i la fidelitat, que són condicions necessàries per a l’home i la dona, per construir vincles sòlids i estables.
La paradoxa del desig i les seves conseqüències
En lloc de promoure valors com la temprança i la prudència, el feminisme de gènere ha optat per glorificar l’alliberament del desig, presentant-lo com la via cap a la realització personal. Això ha contribuït al que es denomina “societat desvinculada”, on les relacions sexuals es conceben principalment com una forma de satisfer el propi plaer.
El resultat d’aquesta mentalitat és que els protocols i les lleis punitives no són suficients per controlar l’impuls humà cap al desig. Homes i dones, encoratjats per la recerca del plaer, es troben sovint en situacions que acaben malament. La concepció il·limitada del desig, incentivada pel mercat i els mitjans de comunicació, acaba portant a comportaments desordenats.
Un exemple d’això es troba en l’ús massiu de la “viagra” per part dels homes per mantenir la seva capacitat d’erecció, i en l’exaltació del desig femení, sense que existeixi una sincronització entre ambdós sexes. Només quan es passa del desig egoista a l’amor i l’atenció cap a l’altre és possible una relació sana i equilibrada.
Pornografia i perversió de les relacions
La promoció de l’alliberament sexual també ha portat a la normalització de la pornografia, que molts adolescents i joves consumeixen com a model del que són les relacions sexuals. En lloc de limitar aquest accés, algunes veus progressistes defensen acompanyar els menors perquè distingeixin entre una “pornografia sana” i una que no ho és, cosa que contribueix a la perversió de les relacions entre homes i dones i desposseeix de tot caràcter amorós la sexualitat.
El resultat és un tipus de relació que recorda els animals en època de zel: trobades fugaços sense compromís, en què el desig està present en tot moment i no es busca cap tipus de transcendència emocional. En l’ésser humà, el desig està sempre latent, i per això la cultura i la moral han de jugar un paper important per dominar-lo, perquè a diferència dels animals, on el zel només existeix en un curt període de temps, en l’ésser humà està sempre present.
Augment de la violència sexual i fracàs de la justícia
La conseqüència més evident d’aquest enfocament basat en el desig i l’alliberament sexual ha estat l’augment de la violència sexual. Malgrat les lleis i les majors penes, la violència sexual no ha disminuït, al contrari, ha crescut i s’ha fet més dura; més violacions, aparició de les violacions en grup, cosa que porta a qüestionar l’eficàcia del model de justícia actual i l’arbitrarietat d’algunes mesures.
El feminisme de gènere ha construït un aparell judicial cada cop més repressiu, centrat en el càstig, fins a l’extrem de considerar positiva l’exclusió de la presumpció d’innocència en aquest tipus de delictes. Com assenyala l’exparella d’Errejón, Rita Maestre: “un polític de primera línia nacional ha caigut sense que ningú parli de la presumpció d’innocència”. Aquest enfocament ha erosionat el sentit de justícia i un dels pilars de l’estat de dret.
L’epidèmia oculta: violència sexual contra menors
Encara pitjor que l’augment de la violència sexual contra les dones és l’increment de la violència sexual contra menors, especialment adolescents i nenes menors de 17 anys.
En el període 2013-2023, el nombre anual de víctimes ha passat de 8.923 a 21.825, cosa que significa un augment del 144,6%, malgrat la reducció experimentada el 2020, l’any de la COVID-19. Entre els menors han augmentat de 3.364 víctimes a l’any a 9.185, cosa que suposa un creixement del 173%. La conclusió és òbvia: la violència sexual a Espanya ha augmentat considerablement, i encara més la que afecta els menors. Aquesta situació, que podria considerar-se una autèntica epidèmia, roman en gran mesura oculta i sense prioritat en l’agenda política. La probabilitat que un menor sigui víctima d’una agressió sexual és el triple que en el cas dels adults, amb una especial vulnerabilitat en les adolescents.
Conclusió
La relació entre el feminisme de gènere, l’alliberament sexual i la normalització de la pornografia ha contribuït a l’augment de la violència sexual. Aquest no és un plantejament teòric, sinó que es basa en fets i xifres concretes que indiquen que les polítiques actuals han fracassat.
El cas Errejón és només un exemple més de les contradiccions i problemes generats per una ideologia que no ha aconseguit millorar la consideració de la dona ni ha disminuït la violència sexual. En canvi, ha contribuït a erosionar valors fonamentals de l’estat de dret i a empitjorar la situació dels més vulnerables: les dones i els menors.
