Sr. Sánchez, em permeto fer-li una consideració sobre la crisi de l’habitatge que vivim actualment. Abordar de manera efectiva aquest problema, que ha esclatat de forma tan visible, seria més senzill si vostè assumís, amb esperit crític, la seva responsabilitat en aquesta qüestió, així com la dels seus assessors i els ministres implicats des que va arribar al govern fa ja sis anys, un període considerable en política.
És cert que aquest problema ve de lluny, podríem remuntar-nos a la bombolla immobiliària, però, si mirem des del punt de vista del diagnòstic i les polítiques públiques, la situació actual és molt més recent. El problema de l’habitatge es va fer evident fa una dècada, quan els preus, tant de compra com de lloguer, van començar a pujar de manera sostinguda. Quan vostè va assumir la presidència, aquests indicadors portaven quatre anys apuntant a un escenari de crisi, que finalment ha desembocat en la situació actual.
Durant el seu mandat, els advertiments sobre l’alça dels preus van ser ignorats, i en els últims anys, només s’ha recordat de l’habitatge per prometre solucions fantasmes en cada campanya electoral. Si el seu orgull li permetés un exercici d’autocrítica, actuaria amb responsabilitat, cosa que, fins al moment, no ha fet.
La gravetat del problema ja es va manifestar fa tres anys, just a la meitat del seu mandat, quan va començar a formular promeses electorals sobre la construcció de milers d’habitatges, terrenys de l’Exèrcit, i altres projectes. Tanmateix, els resultats han estat pràcticament nuls, cosa que posa en evidència la seva dificultat per gestionar polítiques complexes i de gran envergadura.
El mateix està passant amb altres temes importants, com la immigració, on la seva manca de capacitat per escoltar i la seva prepotència ideològica han deixat aquest país sense una política migratòria digna. O, per assenyalar una altra qüestió crucial, Espanya continua en els últims llocs de la Unió Europea pel que fa a ajudes familiars. A Espanya cada vegada neixen menys nens, l’avortament és un dogma que ja representa un terç dels naixements, però les polítiques d’ajudes a les famílies i a la maternitat estan a la cua d’Europa. Una de les moltes conseqüències d’aquest greu dèficit polític és el lideratge en pobresa infantil, una vergonya que pocs reconeixen obertament.
Sobre l’habitatge, les seves mesures han estat clarament insuficients i, en alguns casos, errònies. Ara mateix ha promès la construcció de 180.000 habitatges assequibles, però, considerant els precedents, resulta difícil confiar que es compleixi aquest objectiu. Però fins i tot si es fessin, seria una mesura insuficient. De fet, el dèficit actual d’habitatges a Espanya és d’aproximadament 500.000, segons el Banc d’Espanya, i segons l’Institut Nacional d’Estadística, entre 2024 i 2028 es formaran 330.000 noves llars a l’any. El seu pla cobreix només mig any de la nova demanda. En aquests termes, la crisi s’agreujarà.
Adoptar el control de lloguers i les zones tensionades ha reduït l’oferta en lloc d’augmentar-la. Aquestes polítiques són un ressò de les antigues mesures del franquisme, que van demostrar ser ineficaces a llarg termini. En lloc d’intervenir de manera rígida en el mercat, el que es necessita és una política que faciliti l’accés a l’habitatge per a tots els ciutadans, incloent-hi la classe mitjana i les persones amb baixos ingressos, sense afectar negativament els petits propietaris que, en la seva majoria, lloguen habitatges com a inversió per al seu futur i el dels seus fills.
Són el 90% del parc de lloguer. Pot actuar sobre el gran negoci, els que són propietat dels fons d’inversió, però l’impacte serà mínim. Embassar els preus quan el problema és un dèficit d’oferta sempre acaba malament.
Per tant, li suggereixo que elimini les mesures que només restringeixen l’oferta d’habitatges, com les zones tensionades, i l’obligació que els propietaris resolguin el problema dels llogaters que no poden pagar per manca de recursos. Solucionar això, una variant de la pobresa, és una qüestió dels governs, no dels propietaris. Per això paguem impostos, cada vegada més alts, i gràcies a la inflació el seu govern neda en l’abundància d’ingressos.
Li prego que centri la seva atenció en polítiques públiques eficaces. És urgent mobilitzar el parc d’habitatges disponibles i el sòl públic, començant per la Sareb i altres propietats de l’Estat. També és essencial que limiti el nombre de pisos turístics i eviti que els habitatges es desviïn cap a lloguers de temporada, que només agreugen l’escassetat.
A més, el problema de l’habitatge no es pot desvincular de la política territorial. La manca d’una estratègia ha provocat que la població es concentri en les grans ciutats, incrementant la demanda en aquests nuclis urbans, mentre que gran part del país, especialment les zones rurals, es buida. Una política territorial sòlida podria corregir aquesta desigualtat i alleujar la pressió sobre el mercat de lloguer.
La seva política econòmica, que afavoreix la immigració i el turisme massiu per presentar bones xifres d’increment del PIB, encara que la renda per càpita no remunti, complica més la situació de l’habitatge. Després de sis anys a La Moncloa, vostè jau en el limbe de les macrodades i manca de sensibilitat sobre la situació dels ingressos reals de la majoria. Però fins i tot amb aquesta limitació, hauria de ser més conscient de l’evolució dels ingressos per persona, que forma part de les dades que descriuen el país.
És evident que la clau per resoldre aquesta crisi radica en la construcció massiva d’habitatge protegit. El Govern ha de facilitar el finançament a gran escala, coordinar-se amb autonomies i municipis, i simplificar els procediments administratius per escurçar els terminis des de l’inici de la construcció fins al lliurament dels habitatges. Aquests habitatges s’han de centrar en el lloguer, ja que Espanya té un percentatge d’habitatge de lloguer molt baix comparat amb altres països europeus.
No s’ha de menystenir, però, l’habitatge social en propietat. Aquest accés a la propietat proporciona un capital que a llarg termini aporta seguretat. El govern ha d’estudiar com subvencionar la promoció privada per construir massivament habitatge social destinat a la propietat a molt llarg termini; 50 anys o més. Amb aquest enfocament es podria evitar la formació de guetos i assegurar una barreja social dins els barris.
És moment que actuï amb esperit crític cap a si mateix, propòsit d’esmena i visió de futur, i menys empelt ideològic. Aprofiti aquesta oportunitat per implementar una gran política d’habitatge que garanteixi l’accés de tots els ciutadans a una llar digna. No es pot permetre deixar passar més temps sense prendre decisions fermes i eficaces.
Rebi una salutació cordial,
Josep Miró i Ardèvol
