És evident que estem creixent més que la UE i que aquesta tònica es pot mantenir l’any que ve. És una bona notícia que ja hem subratllat en anteriors ocasions, però el que no és tan bo és com creixem o, en altres termes, quina és la composició del PIB. La major part d’aquest creixement, el 63% l’any passat i el 82% enguany, es deu a la demanda interior. El 2023, aquesta aportació va correspondre en 1 punt al sector privat i 1,1 punts al públic. Enguany, el privat s’incrementa fins a 1,3 punts i el públic se situa en el 0,9.
Cal afegir que aquesta participació del consum públic és molt gran i no és sostenible en el temps, especialment perquè resulta imperatiu fer ajustos en la despesa. Amb tot, el més preocupant és la migradesa de la inversió, que va tenir un signe negatiu el 2023 i augmentarà només una dècima enguany.
El consum privat i la immigració
El consum privat no es manté alt a conseqüència d’una millora dels ingressos, que voldria dir també un augment de la productivitat, sinó sobretot per l’afegit de més gent treballant amb baixos salaris i, per tant, baixa productivitat: és la immigració. El 70% dels nous llocs de treball estan ocupats per aquesta població.
Aquesta forta immigració té efectes ramificats. Un d’ells és particularment important donada la terrible crisi d’habitatge que afecta Espanya. Es tracta de la pressió d’aquests nouvinguts per formar noves llars que demanden habitatges de lloguer de rendes baixes a les grans ciutats, fet que contribueix a la situació actual. D’altra banda, com aquesta població es concentra sobretot en l’àmbit agrari i en l’hostaleria, així com en els serveis personals, a les poblacions intermèdies de base agrària o turística, com diverses ciutats rurals d’Andalusia o municipis turístics de Catalunya, Balears i Canàries, es produeix un desajust entre els salaris que es paguen i els preus dels lloguers.
Un mal diagnòstic de futur
Tot plegat fa que l’actual escenari tingui un mal diagnòstic si el projectem a curt termini. Aquesta situació s’agreuja perquè el govern no té cap al·licient per regular la immigració en funció de les condicions globals del país, sinó només en relació amb la demanda dels sectors de baixes remuneracions. No hi ha cap incentiu per fer-ho perquè és el factor fonamental que permet al govern mostrar creixement del PIB i de l’ocupació.
Amb les actuals polítiques d’habitatge i aquests precedents sobre la taula, és del tot improbable que el govern Sánchez, i per extensió el govern Illa, siguin capaços d’apaivagar la crisi de l’habitatge. D’una banda, la pressió pel nou habitatge continuarà afectant especialment els nivells més baixos d’ingressos. D’altra banda, la pressió dels pisos turístics continuarà si no s’adopten mesures radicals.
Sis anys sense solucions efectives
Cal recordar un fet que sovint s’oblida: Sánchez fa sis anys que és al govern i, malgrat això, malgrat la llei de l’habitatge del 2023, el problema no es resol, sinó que es multiplica. La causa és concreta. Des del 2018, s’han iniciat aproximadament 13.000 habitatges protegits a l’any, una xifra que contrasta amb la del període 2003-2010, en què se’n construïen prop de 80.000 anuals. Entre 1995 i 2002, la xifra era de 60.000 habitatges protegits, però això s’ha estroncat amb l’actual govern.
S’han fet moltes promeses per part de Sánchez. Recentment, s’ha anunciat un pla per construir 43.000 habitatges de lloguer assequible i n’hi ha 80.000 més en diverses fases de desenvolupament que formen part d’un pla més ampli. No obstant això, vistos els antecedents, cal veure com tot això acaba. A més, aquestes xifres ja són insuficients per compensar el dèficit i la demanda anual.
Un mercat distorsionat
Mentre hi hagi un flux immigratori tan gran i una demanda turística tan elevada, el mercat es veurà distorsionat, com també ho està per la llei de l’habitatge del 2023, que aplica especialment Catalunya amb les zones tensades que limiten els lloguers. Cal recordar que aquesta pràctica va ser habitual durant el franquisme, amb certes matisacions, i va durar fins que, en el primer govern de Felipe González, el ministre d’Economia, Boyer, va liberalitzar el mercat del lloguer. La raó era senzilla: d’una banda, el parc d’habitatges que estava al mercat cada vegada es degradava més perquè els propietaris no invertien en el seu manteniment; de l’altra, era un mercat molt petit.
El que rectifica el govern de Sánchez és, de fet, la legislació socialista. En el primer trimestre en què s’han observat els efectes d’aquesta regulació, en el cas de Catalunya, s’ha registrat una rebaixa del 5% en el preu del lloguer, però alhora una reducció del 13% de l’oferta. És evident que aquest camí serà una nova font de problemes perquè aconseguir que els preus no creixin en un mercat amb una oferta cada vegada més reduïda complicarà encara més la vida dels qui busquen habitatge.
Un problema sense solució a la vista
El govern espanyol, i el català tampoc, no marquen la diferència. No tenen una visió global del problema i, de fet, no l’han aconseguit en aquests sis anys de govern. La manca d’habitatge respon a causes complexes, i per tant es necessita una política molt més madura i elaborada que la que està protagonitzant Sánchez.
Loading ...
