És ben conegut el gran fracàs escolar que impera a Catalunya. En aquest context, val la pena recordar els últims resultats de les proves PISA que, amb totes les reserves que es vulguin fer, tenen la virtut de ser una comparació homogènia, dotada d’una sèrie quantitativa i extensa.
Els últims resultats referits a Espanya, desglossats per comunitats autònomes, assenyalen que la puntuació en ciències per a Catalunya va ser de 477 punts. Aquesta dada reflecteix un declivi formidable en relació amb el 2015, quan va obtenir 497 punts. No és una sorpresa, ja que aquesta tendència s’ha produït de manera progressiva. Ens separa molt del primer lloc, ocupat per Castella i Lleó amb 506 punts, però també la separació respecte a Madrid és significativa, ja que es troba en els llocs de capçalera amb 502 punts. La mitjana espanyola està en 485, la mateixa que l’OCDE, i un punt per sota de la Unió Europea.
Per tant, estem malament sota totes les comparacions possibles: en relació amb nosaltres mateixos al llarg del temps, amb els que obtenen menor puntuació a Espanya, amb la mitjana espanyola, la de l’OCDE i la de la Unió Europea. El que hauria de preocupar d’una manera especial és que estem clarament per sota de Madrid, que a més té una despesa per alumne menor i un volum d’immigració molt alt.
En matemàtiques i, el tema clau, comprensió lectora, els resultats són fins i tot pitjors. Han caigut de manera espectacular al llarg d’aquests anys, des del 2012 o el 2015. En matemàtiques, prenent com a referència el primer d’aquells anys, hem retrocedit 24 punts. El resultat és que estem per sota de totes les referències assenyalades (espanyola, Unió Europea, OCDE) i clarament per sota de Madrid, que aconsegueix 494 punts enfront dels 462 de Catalunya.
El mateix succeeix amb la comprensió lectora: hem retrocedit 37 punts des del 2015. Ens separen 34 punts de Madrid i estem per sota d’aquelles tres mitjanes esmentades anteriorment. És difícil haver-ho fet pitjor en tan sols una dècada.
Dos arguments fàcils per desfer-se del Sant Benet del gran fracàs escolar de Catalunya, el país de la renovació pedagògica i l’avançada educativa, són que s’inverteix poc i que hi ha molta immigració. Sense negar que es pot invertir més —tot i dubtar que tal fet millori sensiblement el resultat si no es canvien altres factors—, i que la immigració té un efecte sobre el nivell educatiu, és quelcom que mai s’esmenta quan es debat el tema de la immigració des de la perspectiva del que políticament és correcte.
No obstant això, la comparació reforça de manera extraordinària aquests dos arguments. En relació amb la despesa que Catalunya va dedicar el 2021, va ser de 868 € per habitant. Però Madrid destina una quantitat encara menor de recursos, col·locant-se en l’últim lloc de la llista amb 756,6 €, i els seus resultats són molt millors. La mitjana espanyola està en 963 €, poc més de 100 € superior a la catalana per habitant. Això representa un desfasament d’uns 800 milions d’euros, la qual cosa té la seva importància, però no és una diferència aclaparadora que expliqui uns resultats tan dolents.
Pel que fa a la immigració, certament podria influir en els excel·lents resultats de Castella i Lleó, però no expliquen totalment per què els aconsegueix, i no marquen cap diferència significativa en relació amb Madrid. Pel que fa als punts PISA, la distància entre Madrid i Catalunya continua sent considerable.
Clarament, hi ha alguna cosa intrínseca al sistema escolar de Catalunya que ha ocasionat aquesta debacle. No és tan difícil determinar-ho. Sabem que els factors que influeixen decisivament són, en un 60%, la família, el professor, l’aula, el conjunt de l’escola, les activitats d’oci i temps lliure, i la societat en general, que té un paper crucial en l’educació. És en aquest últim aspecte on es troba el problema català.
Si l’enquesta política de 2024-1 del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya és correcta, resulta que la nostra societat no només no està preocupada per a la situació, sinó que es mostra satisfeta amb ella.
L’enquesta no és poca cosa: la mostra es compon de la població de 16 anys i més, resident a Catalunya. Es va seleccionar una mostra inicial aleatòria de 19.608 persones del registre de població de Catalunya, que van rebre una o diverses cartes al seu domicili d’empadronament. Les cartes, els SMS i els correus electrònics incloïen un enllaç i/o un codi QR per respondre l’enquesta mitjançant ordinador, tauleta o telèfon intel·ligent. Aquelles persones que no havien respost en línia van rebre el qüestionari en paper per ser completat i retornat amb un sobre de franqueig prepagat. Es va obtenir una mostra final de 6.767 persones, de les quals 5.250 van respondre en línia (un 77,6%) i les 1.517 restants, en paper (un 22,4%).
Amb aquesta estratègia de mostreig, el marge d’error mostral de l’enquesta, per a un nivell de confiança del 95% i sota la hipòtesi de màxima variància (p=q=0,5), es pot aproximar a +/-1,1%. Tècnicament, és una enquesta de gran fiabilitat. L’únic dubte, i no menor, és que el fet de respondre podria haver generat ja un biaix, possiblement corregit per la diferència entre la mostra inicial i la final.
Sigui com sigui, el resultat assenyala que un 82% dels enquestats aproven el sistema educatiu del nostre país. Aquestes xifres són especialment altes entre els votants d’ERC, el PSC, la CUP i els Comuns, essent Aliança Catalana i VOX, dos partits minoritaris, els menys favorables.
És important assenyalar que en aquesta enquesta s’avalua sobretot l’escola pública, i en aquest sentit hi ha la possibilitat d’un biaix ideològic per part dels enquestats, que es manifesta amb claredat. Els partits de tendència progressista tendeixen a valorar positivament aquesta escola, independentment dels resultats que obtingui. I aquest és part del problema, perquè disposem d’un sistema escolar deficient, però celebrat per una majoria de votants: aquells que s’inclinen pels socialistes, els republicans, els Comuns, la CUP i Junts. En aquest sentit, no es diferencien significativament del conjunt.
Sobre una escala de 0 a 10, la nota de confiança en el nostre sistema educatiu és de 6,2. Les millors valoracions provenen dels votants del PSC, Esquerra, Comuns, Junts i la CUP. Suspenen Aliança Catalana i VOX.
Més del 50% dels enquestats estan d’acord que els mestres i professors realitzen un treball rellevant i s’esforcen per oferir un millor servei públic. Un 55% considera que estan ben preparats per al seu treball.
Si ens basem només en els resultats de l’enquesta, podríem pensar que el nostre sistema educatiu és raonablement bo, ja que la població es mostra, en la seva majoria, favorable al mateix. Es considera que l’escola pública i els professors compleixen bé amb el seu paper i estan ben preparats.
No obstant això, el problema comença amb la pregunta: si això és així, per què en els resultats estem a la cua d’Espanya, que no és precisament un país que destaqui pel seu sistema educatiu?
PARTICIPA A LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
Loading ...
