La situació de la sanitat catalana, amb grans llistes d’espera, retards en l’atenció primària i saturació a les urgències, s’està convertint en un problema cada cop més greu per a la salut dels catalans. Tot i això, un elevat percentatge de persones que acudeixen a mútues i assegurances privades maquillen la realitat.
Pel que fa a l’ensenyament, poc cal dir-ne, ja que és notori que ens trobem al fons del pou. El nou govern d’Illa haurà d’afrontar aquests dos grans reptes. Tanmateix, és important destacar que la condició necessària per resoldre aquests problemes és diferent en cada cas, encara que no suficient.
El cas de la sanitat
En l’àmbit de la sanitat, el nou govern ha creat una nova comissió per diagnosticar la situació, malgrat que ja existeixen diversos diagnòstics anteriors. El més recent, el Pacte Nacional de Salut del govern Aragonès (2023), va ser elaborat per 54 experts, amb recomanacions que, fins ara, s’han desat en un calaix.
Anteriorment, el president Mas ja havia impulsat un altre pacte nacional per la salut, que contenia 83 recomanacions i que també va quedar sense aplicar. Encara més enrere, el 2011, es va crear el Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari, promogut per Mas i el conseller Boi Ruiz. Tot i que aquest organisme no ha estat derogat, tampoc no funciona.
Ara, el govern d’Illa ha creat un nou comitè, el Comitè per a l’Avaluació, Innovació, Reforma Operativa i Sostenibilitat del Sistema de Salut. Potser seria convenient recopilar totes les recomanacions anteriors per veure què es pot aprofitar. En qualsevol cas, la solució passa per un augment significatiu del pressupost. Sense més diners, no hi haurà cap millora.
Aquest increment pressupostari no exclou la necessitat de millorar la gestió, l’eficiència i la productivitat del sistema, però cal tenir clar que la sanitat catalana està subfinançada. Segons l’Informe dels Directors i Gestors de Serveis Socials, entre 2009 i 2022, la variació mitjana del pressupost sanitari de les autonomies va ser del 13,40%. Catalunya, en canvi, és l’única comunitat on el pressupost es va reduir un 12,22%.
Si comparem aquestes dades amb les de les comunitats que van incrementar més el seu pressupost, com les Balears (51%) o Andalusia (25%), la diferència és abismal. Això significa que, de mitjana, a Espanya, la despesa sanitària per habitant va augmentar en 146 euros, mentre que a Catalunya es va reduir en 266 euros per habitant. La distància amb la mitjana espanyola és de 412 euros per persona, amb un efecte acumulatiu devastador. Per exemple, la diferència amb les Balears supera els 600 euros per habitant.
L’any 2022, la mitjana espanyola de despesa sanitària per habitant era de 1.538,66 euros, mentre que a Catalunya va ser de 1.362,5, només superada per Madrid a la baixa.
Per tal d’equiparar-nos a la mitjana espanyola, el pressupost anual de la sanitat catalana hauria d’incrementar-se en 1.500 milions d’euros. A més, caldria sumar-hi 3.300 milions més per compensar el dèficit acumulat durant més d’una dècada. Això només ens situaria a la mitjana espanyola, sense arribar a ocupar posicions capdavanteres.
En definitiva, el problema del finançament de Catalunya es resumeix en la sanitat. Si disposéssim d’aquestes xifres, no només avançaríem cap a una sanitat de qualitat, sinó que també es relaxarien altres assignacions pressupostàries.
Diagnosi educativa
Pel que fa a l’ensenyament, el diagnòstic és diferent. La despesa educativa, expressada en percentatge sobre el pressupost, s’ha mantingut propera a la mitjana espanyola (20,44% a Catalunya enfront del 19,37% de mitjana). Això, però, no vol dir que no hi hagi problemes. En termes d’euros per habitant, la mitjana espanyola és de 144 euros, mentre que a Catalunya no s’arriba als 130.
El 2022, la despesa educativa a Catalunya va ser del 17,6%, tres punts per sota de la mitjana espanyola. Pel que fa a la despesa per alumne, Catalunya supera Castella i Lleó, que és una de les comunitats amb millors resultats educatius, tot i que gasta menys per habitant (969 euros). Si es fes la comparació per alumne en lloc de per habitant, Catalunya sortiria pitjor parada, ja que té una població més jove.
Per tant, a diferència de la sanitat, el problema de l’ensenyament no és econòmic. És un problema qualitatiu. Cal millorar el sistema educatiu en conjunt: des de la implicació de les famílies fins al rendiment de les escoles públiques i el paper dels professors.
La situació de l’educació a Catalunya és, en certa manera, més complexa que la de la sanitat. No es tracta només de destinar-hi més diners, sinó de resoldre problemes estructurals. El nostre sistema educatiu ha d’aprendre a educar correctament i a fer-ho bé, perquè si no, els diners no serviran de res.
PARTICIPA A LA I CONFERÈNCIA CÍVICA D’ACCIÓ POLÍTICA. INFORMACIÓ I INSCRIPCIÓ
Loading ...
