El franquisme, que va governar Espanya entre 1939 i 1975, va ser una dictadura caracteritzada per la concentració del poder en mans de Francisco Franco. Tot i que el règim comptava amb un conjunt de lleis, no es podia considerar un estat de dret en el sentit modern del terme. Un estat de dret implica l’existència d’un marc legal que garanteix els drets humans i les llibertats fonamentals, la separació de poders i la igualtat davant la llei de totes les persones i les seves associacions, amb independència de les seves idees, tenint com a únic límit la Constitució. Durant el franquisme, l’aplicació de la llei era arbitrària i depenia de l’estatus de l’individu, ja que aquells alineats amb el règim gaudien de privilegis, mentre que l’oposició patia repressió i els dissidents eren censurats o socialment i professionalment cancel·lats.
Riscos actuals en les democràcies
Avui dia, hi ha la preocupació que algunes democràcies, inclosa l’espanyola, puguin enfrontar-se al risc de desplaçar-se cap a un “estat de lleis” en lloc de ser un veritable estat de dret. Això està succeint a causa dels desequilibris en la separació de poders, amb una preponderància excessiva de l’executiu sobre altres poders de l’Estat, com el legislatiu i el judicial; també per la seva pressió sobre els mitjans de comunicació i per la colonització governamental d’instàncies que haurien de ser independents per garantir l’estat de dret.
El cas més destacat d’aquesta colonització és el Tribunal Constitucional, que ara serveix per ratificar els interessos governamentals i del PSOE (vegeu, per exemple, les aberracions jurídiques en la sentència sobre la Llei de l’Avortament i en l’absolució dels inculpats pels ERO d’Andalusia). Però això també afecta el Banc d’Espanya, el CIS, l’Agència EFE, TVE, la fiscalia general de l’Estat, i està per veure –controlat més de prop per la seva instància homònima europea– l’INE.
Diferència entre estat de dret i estat de lleis
En un “estat de lleis”, les normes poden existir, però la seva aplicació pot esdevenir desigual o injusta, depenent de la situació política o dels interessos del govern de torn. Això pot conduir a una erosió de les garanties democràtiques i dels drets fonamentals, fet que seria contrari a l’ideal d’un estat de dret, on la llei s’aplica de manera justa i equitativa per a tots els ciutadans, independentment de la seva posició o afiliació política.
Transició de l’estat de dret a l’estat de lleis
Un estat de dret es defineix per l’existència d’un marc legal que garanteix la igualtat davant la llei, la protecció dels drets humans i la separació de poders, on el poder judicial és independent i actua com a contrapès dels altres poders de l’Estat.
En canvi, en un “estat de lleis”, tot i que existeixen normes i regulacions, la seva aplicació és desigual, injusta o manipulada per afavorir determinats grups o interessos, minant així els principis fonamentals de la democràcia. Això es veu clarament quan la Constitució reconeix el dret dels pares a l’educació moral i religiosa dels seus fills, però la legislació actual del govern de Sánchez no ho respecta (article 27.1: “Els poders públics garanteixen el dret dels pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”).
El desequilibri creixent entre els tres poders
A Espanya, vivim sota un creixent desequilibri entre els poders. En una democràcia consolidada, el poder legislatiu, l’executiu i el judicial han de funcionar de manera independent i com a contrapesos entre ells. No obstant això, existeix un executiu concentrat en una figura jurídica inexistent de caire presidencialista, on Sánchez adquireix un poder desproporcionat, limitant la capacitat del legislatiu per supervisar i controlar el govern, pressionant o influenciant el poder judicial per emetre decisions favorables a l’executiu en lloc d’actuar de manera independent.
Control de la justícia
La independència del poder judicial és essencial per garantir que tots els ciutadans siguin tractats de manera justa davant la llei. Si el govern controla o influeix en el nomenament de jutges o en el funcionament del sistema judicial, es corre el risc que les decisions judicials es basin en els interessos de l’executiu en lloc d’una interpretació justa i imparcial de la llei. Això es veu reforçat per la pressió política i mediàtica sobre els jutges incòmodes.
Limitacions del poder legislatiu
Un parlament amb poders limitats, incapaç d’exercir una supervisió adequada de l’executiu, pot derivar en un govern que actua sense restriccions, fet que pot portar a la promulgació de lleis que no reflecteixen l’interès públic o que vulneren drets fonamentals. Un exemple és la proposició no de llei que encarrega al Defensor del Poble la investigació dels delictes d’abusos sexuals, però només en el cas de persones vinculades a l’Església catòlica, un cas clar de discriminació i arbitrarietat prohibit per la CE.
L’abús de decrets llei, l’ús de la via d’urgència no justificada per evitar la transparència en la tramitació, o la transformació de projectes de llei en proposicions de llei amb el mateix objectiu, són alguns exemples d’aquest descontrol.
Erosió de la democràcia
Tot això produeix una erosió de la confiança pública, vulneració dels drets humans i una concentració de poder que posa en perill la democràcia. Per combatre aquesta deriva tan perillosa, és necessari enfortir la independència judicial, garantir la separació de poders i promoure una cultura de respecte als drets humans, la transparència i la rendició de comptes, tant en el govern com en la societat civil.
Loading ...
