Vulguis o no, la llosa de la Guerra Civil (1936-39) continua pesant sobre la política espanyola més de 8 dècades després, sobretot perquè alguns dels nets dels vençuts volen guanyar-la sobre el paper i reescrivint la història. Rodríguez Zapatero i Sánchez són els nous exponents més visibles d’aquest revival. Les desgraciades lleis de memòria històrica i memòria democràtica són un exemple de com es fa servir el passat com a instrument polític per condicionar el futur.
Del passat, però, en podem aprendre ensenyances positives, i també, per descomptat, reiterar errors. Una manera de fer-ho és amb un exercici contrafactual, és a dir, formulant una hipòtesi sobre què hauria passat si les circumstàncies haguessin estat diferents del que realment va ocórrer. L’exercici contrafactual és útil en l’ensenyament històric, l’àmbit científic, la filosofia de l’ètica, l’economia, la psicologia, la presa de decisions i la planificació estratègica. Fins i tot pot ser rellevant en la vida personal, no tant per lamentar res com per extreure’n un aprenentatge útil per al present i el futur.
Un llibre de gairebé 700 pàgines, Fuego cruzado. La primavera de 1936, de Fernando del Rey i Manuel Álvarez Tardío, és idoni com a base per a l’exercici contrafactual de si es podia evitar la Guerra Civil. Després de llegir aquest extens llibre, farcit de referències i cites, la primera impressió és que, el juliol del 1936, la guerra era inevitable per l’acumulació de decisions equivocades i fets que es van produir de manera espontània, com si tot fos producte d’una tragèdia grega en la qual l’home, conduït per la fatalitat, camina pas a pas cap a la seva desgràcia.
Una sèrie de fets crucials, multiplicats per multitud d’incidents que els acompanyaven, assenyalen aquest camí fatídic.
El procés probablement va començar amb la victòria republicana en unes eleccions municipals que, en realitat, reflectien un dèficit de vots per acreditar-se com a sòlida. Va ser més una victòria moral i d’abandonament monàrquic que no pas un gran èxit electoral. Que els republicans no assumissin aquest fet amb realisme i que els sindicats UGT, CNT i bona part del PSOE ho veiessin com un horitzó de canvi radical va conduir a un segon i greu error: una Constitució republicana que, en lloc d’integrar i enfortir la seva base social, va jugar a l’exclusió. Es va fer una Constitució només per als republicans “pota negra”.
Un tercer element crític va ser, emparentat amb l’anterior, negar la lògica democràtica, refusant tot reconeixement al primer partit del país, la CEDA, que representava la dreta catòlica disposada a jugar al possibilisme republicà. El refús total d’altres sectors minoritaris, però molt potents econòmicament, que només creien legítim el règim monàrquic, va contribuir eficaçment a la polarització. El cop d’estat del 1934, en què va participar l’UGT i la part del PSOE dirigida per Largo Caballero, amb la cooperació d’ERC a Catalunya, va marcar un punt d’inflexió, ja que es van aixecar contra un govern electe simplement perquè era de centredreta.
A partir d’aquest moment, tot semblava justificat. La dura repressió des del govern sobre els insurrectes va deixar un pou de rancors que va explotar amb la victòria imprevista i polèmica del Front Popular el 1936. Aquesta victòria va obrir l’anomenada “primavera del 36“, preludi inexorable de la Guerra Civil, amb vagues reiterades, atemptats, ocupacions, pistolerisme desmesurat, morts, ferits, bombes, assalts a locals de partits, destrucció i crema d’esglésies i convents, i agressions a comandaments militars i guàrdies civils.
El govern republicà, sense el suport volgut del PSOE, va ser incapaç de resoldre aquest nivell de conflictivitat, donada la seva feblesa, i va cometre errors monumentals. En lloc de tractar el pistolerisme de la Falange com un problema greu d’ordre públic, li va donar una dimensió política, quan aquest grup era una minoria marginal, com es va veure a les eleccions. Això va empènyer una bona part de la dreta cap a posicions cada cop més radicals.
Aquestes pinzellades ràpides sobre una situació complexa donen peu a l’exercici contrafactual. En aquestes dinàmiques, es podia evitar la guerra? La resposta és que sembla difícil trobar una solució clara, però en tot cas hi hauria hagut una opció que podria haver ajudat: que el PSOE, guiat per Besteiro —la persona designada pel mateix Pablo Iglesias per substituir-lo—, en lloc de seguir el predomini de Largo Caballero, hagués fet un pacte amb la CEDA. Aquest pacte, salvant les distàncies, podria haver estat un equivalent del pacte de la Moncloa, mantenint la institució republicana i dur a terme una governança i una legislació acceptables per a les dues parts.
En aquest escenari, els extrems molt minoritaris en aquell moment —comunistes, falangistes i monàrquics de renovació espanyola— haurien quedat clarament al marge. Així, malgrat alts i baixos, col·laboracions i refusos, la CNT hauria estat una força no ben integrada, però això no hauria portat a una guerra, sinó a una conflictivitat sindical més o menys intensa.
Loading ...
