Ha estat vicepresidenta durant tres anys i mig, però, en realitat, sabem molt poc d’ella. És una característica que compartim amb un terç dels estatunidencs. Sabem, això sí, que la seva valoració fins a convertir-se en el cavall demòcrata era pitjor que la de Biden, que ja era molt dolenta, i que havia tingut fracassos clamorosos, com l’encàrrec d’abordar el problema de la immigració.
Ara ha passat a ser la gran esperança dels demòcrates que intenten construir la reencarnació del mite Obama, un Premi Nobel de la Pau que tenia tres guerres en curs quan li van concedir el guardó, i que va continuar amb desencerts totals pel que fa als seus resultats. Sabem que Harris ha obtingut la seva nominació sense guanyar ni un sol vot en unes primàries, senzillament perquè el defenestrat Biden la va assenyalar com a substituta i, per manca de temps, es va forjar una gran unanimitat entorn d’ella.
L’esperit de supervivència demòcrata va fer veure que no era el moment de buscar el millor candidat.
Harris, fins ara, no ha concedit entrevistes ni ha fet cap gran roda de premsa. S’ha limitat, bàsicament, a dos discursos: un sobre temes econòmics i el discurs d’acceptació de 35 minuts molt treballat (va estar dies tancada en un hotel proper a la convenció demòcrata per integrar bé el text en la seva persona). Un text preparat per l’antic responsable dels discursos de Barack Obama, Adam Frankel, membre de l’equip d’experts de Harris que també incorpora l’antic director de campanya d’Obama, David Plouffe.
Aquests 35 minuts van dir molt poc de la seva política; més aviat va fer valdre la seva condició de dona i de filla d’immigrants jamaicans i indis, presentant-se com l’encarnació de la diversitat americana. També es va presentar com una persona favorable a la família de la classe treballadora. Han après que la visió que tenen molts votants de l’elit demòcrata és molt perjudicial. Van transformar la visió catastròfica de Biden de salvar la democràcia en una línia més obamista d’esperança i alegria sense abandonar, com és lògic, l’atac a Trump.
Algunes enquestes li donen ara un lleuger avantatge; de fet, un empat tècnic que cal veure com es resol, perquè ella viu ara un període irrepetible com el que va tenir Trump després del debat amb Biden i l’atemptat. Harris ha estat gaudint d’una gran cobertura mediàtica i de l’adulació dels demòcrates, i del que pot significar ser la primera dona presidenta dels EUA. I aquí cal fer un incís: els millors atributs que se li exigeixen són aquests —ser dona, ser de color, és a dir, no blanca, i ser multiracial, és a dir, no anglosaxona ni tan sols europea.
No anem bé quan la raça i el sexe són virtuts, com tampoc hi anem quan són només defectes. Aquestes característiques, l’avortament i el feminisme són els eixos forts de la seva campanya. De fet, una bona part de l’actual contesa electoral girarà al voltant de l’avortament.
Abans de la presa de possessió, va fer un únic discurs de caràcter econòmic amb resultats més aviat dubtosos. Harris necessita acostar-se o superar en aquest terreny l’avantatge que té Trump. Però els seus pronunciaments, sobretot per la prohibició federal «de preus abusius en aliments i combustibles», que seria una aposta clàssica de Yolanda Díaz a Espanya, van xocar amb molts economistes que van oscil·lar entre considerar-la demagògica o equivocada.
El problema és, en tot cas, la inflació, més que l’existència d’una conspiració perversa per apujar el preu dels aliments. En realitat, no pot fer desaparèixer el fet que forma part de l’administració Biden, pel bo i pel dolent, ni tampoc pot ignorar, quan ven el seu discurs de renovació i esperança, que els demòcrates han governat la major part del temps dels últims setze anys.
Tot això jugarà en contra seva al llarg de la campanya, com també ho farà el seu fracàs en l’àmbit de la immigració. Fins ara, ha evitat entrar en problemes com el de la guerra de Gaza, que divideix una part dels demòcrates. Només cal recordar que, mentre l’exèrcit d’Israel continua massacrant Gaza, el govern de Biden, del qual Harris forma part, ha aprovat una nova venda d’armament a Israel per valor de 20.000 milions de dòlars, sense que aquesta dependència militar li atorgui, en la pràctica, cap ascendent al govern de Washington per aturar l’ofensiva israeliana.
Harris, si arriba a la presidència, seria encara més que Obama una ignorant de la política exterior i, sobretot, en relació amb Europa. De fet, aquest és el flanc que presenta més interrogants, vist des de fora dels EUA. Amb Trump podem tenir una garantia raonable que no vol guerres i que tendeix a liquidar-les.
Amb Harris, d’una feblesa extraordinària en política exterior, el que sabem és que estarà en mans del grup de pressió jueu (el seu marit és un important membre d’aquesta comunitat) i del lobby armamentístic militar, que sap que, en el pitjor dels escenaris possibles a Ucraïna, les bombes nuclears tàctiques quedarien reduïdes a Europa.
Loading ...
