És una evidència: l’independentisme està en declivi. Aquest declivi no comença ara, amb la pèrdua de la majoria absoluta al Parlament, sinó que es remunta al moment en què l’independentisme es va derrotar a si mateix, proclamant la independència per després retirar-la gairebé immediatament. Aquest acte va ser, històricament, ridícul i va evidenciar un temor exacerbat davant les pròpies forces. En una escala de menor significació, Puigdemont va fer el mateix amb la seva vinguda i fugida instantània.
En actuar d’aquella manera, l’independentisme va perdre els cims socials, polítics i electorals que havia assolit, un fet històric mai vist a Catalunya. Mobilitzava centenars de milers de persones i tenia un capital electoral de milions de vots. En realitat, la caiguda es va produir perquè l’independentisme català no va voler fer el seu Maidán (la plaça mítica de Kíev on l’oposició va derrotar el govern ucraïnès prorús). Davant el seu acte al Parlament, Puigdemont i Junqueras van quedar atemorits per la seva gosadia. Hi havia un escenari alternatiu: proclamar la independència, mantenir-la i donar lloc a una resistència cívica.
Un escenari alternatiu
Podem fins i tot escenificar-lo: el president, el govern i els diputats surten en manifestació del Parlament, acompanyats per milers de persones. Des del Palau de la Ciutadella i el passeig de Sant Joan, es dirigeixen cap al Palau de la Generalitat, on el govern i una representació dels grups parlamentaris es tanquen, amb provisions preparades per fer front a un llarg setge. Per la seva banda, TV3 i Catalunya Ràdio transmeten en directe, amb una programació extraordinària de 24 hores. A la plaça de Sant Jaume, 4.000 persones organitzades es relleven cada 24 hores per mantenir envoltat el Palau; s’ocupa l’Ajuntament i els carrers immediats. Hauria estat impossible per a la policia entrar-hi sense un exercici desmesurat de violència, davant els ulls de les televisions i fotògrafs de tot el món. L’objectiu era que el govern espanyol acceptés negociar l’acord del Parlament. Ho podien fer, però no van voler. A partir d’aquell moment, l’independentisme es va acabar.
La revifalla artificial
L’aplicació de l’article 155 per part de Rajoy, i sobretot la manera disciplinada com funcionaris i càrrecs polítics van acollir la seva aplicació, va convertir un teòric conflicte en una bassa d’oli, certificant que l’independentisme era un cadàver. No calia fer res més que continuar, i a poc a poc s’aniria desinflant, com així ha estat.
Però, vaja, va arribar Sánchez, i es va veure que els necessitava per mantenir-se al govern. D’aquesta manera, va revifar artificialment un moviment derrotat, i es va entrar en un joc d’enganys mutus. Sánchez, de vegades, s’avenia en qüestions importants, com ara l’amnistia; en altres, senzillament els enredava, i ERC, en molta menor mesura Junts, feia veure que s’ho creia. Així va néixer la famosa taula de diàleg o negociació, amb contrapartides que, fora de l’exculpació penal dels afectats, han tingut poca traducció pràctica fins ara.
La crisi d’identitat dels partits independentistes
Alhora, al PP li interessa inflar el globus del perill independentista, malgrat que el problema d’Espanya no sigui aquest, sinó la pèrdua de tota capacitat operativa i la manca d’interès per recuperar-la. El problema d’Espanya és que Sánchez transformarà tot el que calgui a l’Estat per continuar en el poder. L’acord entre ERC i els socialistes perquè fos president Illa n’és l’última mostra, una disponibilitat que, tot i que no significa que es tradueixi després en allò que s’ha compromès, sí que serveix per desgavellar les institucions de l’Estat i crear una desconfiança brutal en els polítics i els seus acords.
En aquest context, els dos partits independentistes (la CUP és marginal i Aliança Catalana és més una idea que una realitat) estan en crisi d’identitat, que és el pitjor que li pot passar a un partit perquè significa que no té clar què vol ser i, per tant, què ha de fer. Tots dos tenen un pol d’atracció, més o menys fort, cap a continuar amb el discurs independentista, que no saben bé com traduir en fets, entre altres raons perquè els seus dirigents actuals continuen sent els mateixos que van tenir por i, a més, estan políticament socarrimats.
Però, a la vegada, els dos partits tenen un altre pol d’atracció: per a ERC és el de ser d’esquerres i republicans a Espanya, una tendència històrica que sempre han tingut i que en les condicions actuals els converteix en masovers de Sánchez, perquè el temor que governi el PP bloqueja tot acte d’insubmissió política.
Junts, per la seva banda, i una part no petita del partit, continuen somiant en recuperar Convergència Democràtica, que vol dir negociar amb el govern espanyol, obtenir coses concretes i beneficiar-se’n electoralment. És també un altre autoengany. Si passen comptes dels resultats concrets que han obtingut en benefici del país d’ençà que governa Sánchez, s’adonaran que el balanç és molt pobre.
Resoldran els congressos de la tardor aquests problemes? Tal com està plantejat, amb els de sempre i els pensaments de sempre, esdevé impossible. Share on X
Loading ...
