A Converses vam ser crítics amb l’anunci de Sánchez de convertir Espanya en un hub generador d’hidrogen verd per a Europa que tindria els primers resultats el 2030. És a dir, d’aquí a 6 anys. I ens preguntem si era un projecte real o una volada de coloms. I la nostra resposta després de considerar els factors en joc s’inclinava per la volada.
Les raons eren múltiples, tècniques i econòmiques i també de capacitat productiva.
Econòmicament, encara es necessita més energia per produir hidrogen que la que s’obté amb l’hidrogen resultant en una proporció de 3 a 1, una estructura de costos en la que l’electricitat significa el 50%; d’aquí la importància, perquè sigui verd, d’utilitzar les energies renovables. I aquest, assenyalem-ho, era un punt en el qual França ens porta avantatge, perquè pot utilitzar l’excedent d’electricitat que tindrà, producte de les nuclears, mentre que nosaltres hem de fer una abundosa inversió per les instal·lacions productores d’energia elèctrica.
Per produir un milió de tones d’hidrogen amb un rendiment del 50% de transformació es necessiten 15.000 hectàrees per generar l’energia d’origen solar necessària. I, alhora, també es necessiten 11 milions de m³ d’aigua, el que equival al consum anual d’una població de 170.000 habitants. I això comptant el rendiment del 50%, que és teòric, més aviat de laboratori, i cal veure quan cau aquest rendiment en la pràctica.
El que ens va vendre Sánchez del trasllat d’hidrogen des de Barcelona a Marsella per un tub submarí, l’H2MED, que era la clau de volta de la qüestió perquè aquest hidrogen anava dirigit a la indústria, sobretot alemanya, exigiria un rerepaís en el nostre cas amb disponibilitats d’energia elèctrica i aigua suficient per produir alguns milions de tones. Semblava difícil que tot això pogués dur-se a terme i que no hi hagués altres solucions a escala europea millors, més econòmiques.
Espanya jugava amb la carta de l’abundància de sol, però no té una gran capacitat hídrica i, d’altra banda, el transport d’hidrogen particularment complex fins al centre d’Europa no era tampoc una tasca menor.
Totes aquestes consideracions, ara agafen més gruix perquè el Tribunal de Comptes europeu ha emès un informe que considera poc realistes i sense base sòlida els objectius de Brussel·les, perquè recordem el projecte de Sánchez es pagava en bona part amb diners de la UE.
Informe del Tribunal de Comptes Europeu
L’informe considera que els objectius de producció estan sobredimensionats i dubten molt sobre el disseny de polítiques d’ajuts que s’ha aprovat, i això afecta Espanya especialment, a més d’altres països.
Concretament, el Tribunal de comptes europeu considera que el potencial de producció d’hidrogen de la UE permeti transportar hidrogen verd a través del bloc de països des d’aquells que tenen un bon potencial de producció fins als que tenen una gran demanada industrial. És a dir, entre Espanya i Alemanya, que era el plantejament de Sánchez. Això no ho veu possible ni en termes de quantitat ni de recursos econòmics.
I diu més, perquè qüestiona l’eficàcia de Brussel·les de coordinar els objectius d’hidrogen verd amb què cada Estat pretén tenir d’avantatges a través de la seva producció o consum. Afirma que “la creació d’una indústria d’hidrogen a la UE requereix una enorme inversió pública i privada, però la Comissió no té una visió completa de les necessitats ni del finançament públic disponible”.
Tot plegat, la idea que exportaríem hidrogen verd a Alemanya el 2030 que ens va vendre Sánchez s’aferma com el que ja semblava a l’inici: una notabilíssima volada de coloms.
