En l’agre debat d’ahir al Congrés dels Diputats, Sánchez va presentar la situació de l’economia espanyola com una de les millors del món i ho va alinear amb els resultats esportius assolits per constatar que estem en un dels millors moments de la nostra història.
Però, darrere aquest discurs, què hi ha en realitat? Doncs els fets acompanyen molt menys a les paraules, i tot ve d’un punt crucial: utilitzar només el creixement del PIB per mesurar que l’economia va bé. Mirant-ho des d’aquest únic punt de vista és evident que l’economia espanyola és de les que ha crescut i va creixent més. Però, és clar, aquesta visió és massa simple i no diu res de com aquest creixement realment s’està produint i quins beneficis genera.
Per posar un exemple extrem, amb la metodologia de càlcul del PIB d’un país europeu, es comptabilitzaria la prostitució, per tant, un país que estigués replet de prostitutes, d’un any a un altre veuria créixer el seu PIB, però ningú diria que això és una millora.
En el cas espanyol és públic i notori que l’augment d’aquesta magnitud és bàsicament degut a l’augment de la immigració, que junt amb la creació de llocs de treball, dona lloc a aquest creixement. Però el problema és que a l’hora de repartir el que produïm cada any entre la població que som, cada vegada més, resulta que el tros de pastís que ens toca és petit, creix molt menys que la dimensió total del pastís perquè hi ha molta més gent a repartir, i el que és pitjor, comparat amb els nostres veïns anem retrocedint.
La realitat de l’economia espanyola ha de tenir en compte també aquests factors:
- Continua sent un dels països amb un atur més alt de l’11,8% i una economia molt lligada al consum, als serveis i al turisme amb una producció industrial que està marcada pel signe negatiu el 2023.
- El nostre endeutament públic continua sent alt malgrat que la inflació i el creixement del PIB han disparat els ingressos. Era una bona ocasió per reduir-lo d’una manera substancial; no s’ha fet.
- El nostre PIB per càpita, que és el que ens diu realment com anem, ens situa en el lloc 38 en el món i, a més, la tendència fa temps que és descendent. En relació amb el PIB total ocupem el lloc 15. Aquest decalatge ens dona una idea de la poca relació que hi ha entre veure créixer aquesta magnitud i els efectes que té sobre les nostres butxaques.
- I si del PIB per càpita passem a la renda per càpita, resulta que ens situem un 20% per sota la mitjana de la UE malgrat que aquest valor es va reduir quan es van incorporar els països de l’Est.
- Tot això és conseqüència de la baixa productivitat, que és decreixent des de fa com a mínim deu anys. El 1995 la productivitat per hora treballada era un 12% superior a la mitjana de la UE. Avui està un 8% per sota. I en aquest lapsus de temps no es pot dir que els salaris hagin crescut d’una manera satisfactòria.
- Arrodonim-ho amb una última dada, en l’índex de competitivitat mundial, Espanya ocupa el lloc 40 entre 67 països. És a dir, molt per sota de la mitjana.