Europa té dificultats per interactuar socialment de manera adequada i produir la conducta correcta. També pateix d’estrabisme, és a dir, d’ulls torçats que li dificulten en gran manera percebre la profunditat dels fets reals.
Avui tota la seva fixació està centrada a alimentar la continuïtat de la guerra d’Ucraïna sense buscar solucions per a la pau, sota la falsa premissa que l’agressió russa a aquest país és el preludi d’una acció contra tota Europa, com si fos possible per a l’exèrcit d’una economia de la dimensió d’Itàlia enfrontar-se a les forces europees, més quan demostra les seves limitacions en aconseguir resultats davant unes forces militars tan improvisades com les ucraïneses.
Segons Our World in Data, i d’ençà que hi ha registres, 1989, fins al 2022 s’han produït 3,3 milions de morts combatents i civils. Aquestes baixes no inclouen les degudes a malalties o la gana com a resultat del conflicte, sinó les directament produïdes per l’enfrontament bèl·lic. Per tant, el nombre real de víctimes és molt superior.
Doncs bé, més de la meitat, 1,7 milions, s’han produït a l’Àfrica, el gran ignorat d’Europa. A l’Orient Mitjà i Àsia se’n van produir respectivament 650.000 i 570.000. I Europa i Amèrica són els que van registrar una menor quantitat de morts, 210.000 i 170.000 respectivament.
El rànquing de països amb més danys l’encapçala Ruanda amb 772.000, seguit de Síria amb 400.000, Afganistan amb 320.000, Etiòpia amb 180.000, Eritrea amb 140.000, República Democràtica del Congo amb 130.000, Iraq amb una xifra equivalent, Mèxic amb 94.000, Ucraïna amb 91.000 i, finalment, Sri Lanka amb poc més de 50.000.
El genocidi de Ruanda és una de les grans massacres del nostre temps, com ho han estat Síria i l’Afganistan. Ucraïna, el més recent, ocupa un lloc destacat però lluny dels grans successos mortals. Àfrica s’endú la palma, i apareix amb rellevància Mèxic, però no perquè hi hagi una guerra, o més ben dit sí que hi ha una guerra, però no és entre fraccions polítiques directament, sinó entre delinqüència organitzada i part de l’estat.
De fet, d’aquest conjunt de morts, 1,7 milions estan produïts per guerres civils. 1,1 milions, i això és molt cridaner, són fruit de la violència de l’estat o de forces armades no estatals contra la població civil, i aquest és el cas de Mèxic. I en aquests dos fenòmens es concentra la majoria de morts. 320.000 són conflictes entre forces armades que no són estatals i només 220.000 poden considerar-se morts generades per conflictes bèl·lics entre estats, que és clarament el cas d’Ucraïna.
Aquí teniu una radiografia de la violència massiva en el nostre temps i podem constatar com les amenaces interestatals són mínimes i que el problema radica en les guerres civils, d’una banda, i els enfrontaments o els atacs de forces que volen imposar-se sobre la població civil, siguin delinqüents com a Mèxic, siguin fraccions polítiques com pugui succeir a Etiòpia o a Síria, de l’altra.
Davant d’això cal constatar dos fets. La UE viu absent de tots aquests perillosos fenòmens i és insolidària amb el drama africà. L’altre és que el rearmament de l’OTAN no és la resposta al que són els conflictes més mortals del nostre temps.
