La cohesió social segons Pujol
El correlat de la unitat és Pujol, la cohesió social i la procuració d’aquesta. La cohesió és, en realitat, una conseqüència de la unitat, igual que la seva preocupació per la integració de la immigració, que per a Pujol és una qüestió central pel present i futur de Catalunya. Com en tot, els seus propòsits formulats com a principis no es refugien en l’abstracció de les grans paraules, sinó que es concreten en l’intent de traslladar-los en fets. Pujol entén, predica i practica, fins a on pot o sap, que en la mesura que els membres d’una societat o comunitat s’integren, comparteixen valors i normes comunes i participen activament en la vida col·lectiva, es facilita la convivència pacífica i la col·laboració en la consecució d’objectius comuns.
La unitat i la integració social
I el vèrtex d’aquests objectius comuns és Catalunya, la seva continuïtat en la història expressada en cada moment per un poble concret, que necessita, per mantenir-se fidel a la continuïtat de la llengua, per exemple, i als seus valors i tradicions, disposar de cohesió i integració social. El nouvingut és benvingut, però se li demana que s’integri als acords fonamentals del que el catalanisme entén que és Catalunya. Per tant, el seu refús al multiculturalisme, com a concepció oposada a tot l’anterior, és rotunda. Aquesta visió marca la diferència, avui perduda a Junts, entre CiU i l’esquerra representada pel PSC i pel PSUC, després Iniciativa per Catalunya.
Igualtat d’oportunitats
En la concepció pujoliana, tots els grups i persones, independentment del seu origen, classe o creences, tenen accés a oportunitats econòmiques i educatives, especialment aquestes últimes. La concreció és l’esforç formidable de la Generalitat per construir escoles en els primers anys de governs. Pujol considera que els membres d’una societat s’han d’ajudar entre ells, demostrant un sentit de responsabilitat mútua, que el poder públic no pot pretendre esgotar en si mateix. D’aquí també, la importància que atorga a la societat civil, com veurem en el pròxim article.
La confiança en les institucions
Perquè hi hagi cohesió, és indispensable la confiança institucional, confiança en les institucions que, en el cas de Pujol, vol dir, en primer terme, la Generalitat de Catalunya. No només perquè és la institució que expressa l’autogovern, sinó perquè, com ja hem vist, és notable el refús d’una part de la població nascuda fora de Catalunya a la institució en els primers anys de govern. D’aquí el seu treball per a captar-los. Per aquesta via, també obté rendiments electorals. No són pocs, sis victòries successives, tres (1984, 1988, 1992) per majoria absoluta, però sempre assolides a la recerca d’aquell reconeixement institucional.
Identitat comuna i adaptació
En la construcció de la cohesió social, és fonamental en la seva concepció la identitat comuna: “és català tot el que viu, treballa a Catalunya i l’estima”, la qual cosa proporciona un sentit de pertinença i direcció comuna en termes tangibles. Les persones senten que pertanyen a la societat i que el seu benestar està vinculat al benestar del col·lectiu. I tot això, com ho recorda en diverses ocasions, considerant a més que la societat té capacitat d’adaptació. És capaç d’enfrontar i adaptar-se a desafiaments i canvis, mantenint la seva cohesió i funcionament. El fil de la tradició, de les fonts culturals específiques, la fidelitat a la llengua no és fruit d’una idea anquilosada sinó, pel contrari, resultat de la contínua adaptació a un món canviant. La diferència, però, amb la visió progressista és radical: el món que canvia no és el que marca la pauta, sinó la força a la qual cal ajustar-se sense renunciar als propis acords fonamentals.
Polítiques públiques clau
En aquesta missió, dues polítiques públiques li són fonamentals. Una és l’escola, l’educació, fins a l’extrem que, al poc d’arribar al govern, és capaç d’abandonar el seu propi model educatiu per assumir el que proposava la principal força d’oposició, el PSC. Pujol veia a l’inici una organització escolar com la que ha aplicat al País Basc el Partit Nacionalista. Una doble xarxa d’escoles, en funció de la llengua, una en català, l’altra en castellà. La proposta del PSC és un únic model escolar en el qual el català sigui la llengua vehicular per garantir el futur de la llengua feble, i alhora garantint el bon domini del català.
Pujol se n’adona des del govern que aquest model garanteix molt millor la cohesió, i el compra i el fa seu sense complexos. Tan seu és, que avui són pocs els que saben o recorden que en un principi la cosa no anava per aquí. També per aquesta raó, els consellers d’Ensenyament han estat persones de gran pes polític en els governs Pujol. Els quatre primers que comprenen el període 1980-1999 són tota una declaració de principis: Pere Pi-Sunyer (4 anys), Joan Guitart (14 anys), l’home que va construir el sistema, Josep Laporte (4 anys) i Joan M. Pujals (3 anys).
Sanitat i territori
Junt amb l’ensenyament, l’altra clau de volta és la sanitat. Amb dos departaments acumulen la major part de la despesa, però sobretot són l’eix de les polítiques “pesants”, amb els doctors Josep Laporte, primer, i Xavier Trias, després, junt amb obres públiques i política territorial, perquè el territori forma part essencial de la cohesió.
Fidel a la visió catalanista, és un decidit defensor de les comarques i, alhora, assumeix la importància decisiva d’una capital com Barcelona, amb un límit que comporta el xoc de trens amb Maragall: el pes de la seva àrea metropolitana mai ha de ser un contrapoder de la Generalitat. “Salvar l’equilibri territorial” és un mot d’ordre de Pujol, i això significa trobar l’equilibri entre el pes de la gran capital i la seva àrea d’influència i la resta del territori. En aquesta concepció, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (PTOP) esdevé de gran importància política, com en un segon nivell ho és també el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació (DARP). Pujol teoritza que Catalunya, junt amb el pes econòmic i demogràfic de l’AMB, necessita la “riquesa de les seves comarques”.