Aquesta seria la definició de l’escenari actual. Ens movem en una perspectiva d’apocalíptics o integrats, conseqüència dels desqualificatius que van de feixistes i deplorables a tots aquells que no s’ajusten als paràmetres de la política i la cultura hegemònica.
El 1964, Umberto Eco va escriure un llibre ben famós amb aquell títol, Apocalittici e integrati. No es referia a la política, sinó a les dues posicions en relació amb la cultura de masses: els que la rebutjaven en termes apocalíptics i els que l’assumien veient-ho com una evolució positiva.
El text continua sent ben actual amb un afegit. Ara té una clara aplicació política perquè, davant l’emergència d’opcions diferents de les habituals que qüestionen l’establishment, però que no ho fan com fins ara des de l’esquerra, sinó des de la dreta, l’opció d’apocalíptics o integrats pren força. Les exclusions polítiques, la cancel·lació de forces polítiques declarant-les fora de joc, estan a l’ordre del dia. Sánchez és un clar exponent d’aquesta visió apocalíptica, com ho és l’esquerra, els liberals, Macron a França, perquè consideren que aquests partits d’extrema dreta, dreta radical o alternativa, malgrat el gruix d’electors que els segueixen, no tenen dret a la vida democràtica.
La seva visió és la que va exposar Hillary Clinton i que va contribuir a la seva derrota quan deia: “Pots col·locar una meitat dels seguidors de Trump en la cistella dels deplorables” i assenyalava qui eren aquests deplorables: “racistes, sexistes, homòfobs, xenòfobs, islamòfobs”. Desafortunadament, hi ha gent així i ell, referint-se a Trump, els ha envalentit. Per a Hillary, la meitat dels votants pertanyien a aquesta categoria.
Vistos amb bons ulls, és un dir, eren els que han quedat despenjats de la globalització, els perdedors de l’era moderna, els vençuts, que no són pocs, una part de la burgesia, els petits comerciants, treballadors de la indústria que han anat tancant, el sector agrari, persones amb pocs estudis, població precaritzada; la llista és llarga. Ja es veu que la categoria oscil·la entre perdedors i deplorables. I aquests integren les files dels que no tenen dret a una vida política normal perquè els apocalíptics, Sánchez, Macron, Yolanda Díaz, així ho han declarat. Naturalment, els mitjans de comunicació de la seva corda hi contribueixen eficaçment.
Xavier Mas de Xaxàs escrivia a pàgina sencera a La Vanguardia el dia de Sant Pere, referint-se a aquests, que posarien “un sentiment de greuge permanent, encoratja a l’odiador, un egocèntric gelós de Déu i de les persones que triomfen, un narcisista que exigeix reconeixement il·limitat i critica la seva pròpia mare perquè s’ocupa més dels seus germans que d’ell mateix, un dèspota que sempre creu que té raó i criminalitza als diferents”. “Gent de moral feble, incapaç de pensar per si mateixa, ofesa i marginalitzada, necessita un líder venjatiu i una germandat que la reconforti amb lemes, cançons, uniformes i símbols”.
Així veuen els partidaris de l’apocalipsi els seguidors de Le Pen a França, és a dir, 12 milions de ciutadans, de Meloni a Itàlia, de Vox a Espanya, i no diguem ja d’Orbán a Hongria. No importa els vots que tinguin de rajar. Són senzillament “deplorables, gent de moral feble”, “necessitada d’un líder venjatiu”.
És evident que amb aquesta perspectiva la democràcia no és possible perquè exclou una gran part de l’electorat i perquè polaritza un principi fonamental democràtic. La veritat és un mirall trencat. I els partits recullen només fragments d’aquest mirall. L’esforç positiu està a intentar recompondre’l amb el nombre més gran de parts possible i com a mínim considerar totes les parts perquè és només la seva suma la que expressa la realitat.
I això exigeix concòrdia entre els partits i els mitjans de comunicació, en lloc de predicar l’apocalipsi contra “els feixistes i els deplorables”. L’alternativa és la de la integració, acceptar que en aquestes formacions hi ha alguna cosa positiva que és l’anunci de problemes menystinguts per l’establishment polític i cultural. Que la seva presència no degrada la política, sinó que presenta noves formes d’expressar-la, que pot coexistir amb les formes tradicionals i que, en termes positius de la integració entre ambdues, sortirà una democràcia que representi millor a la gent, perquè un dels problemes de fons és exactament aquest i això es fa evident a tots els països on prosperen aquestes forces.
Es tracta que un ampli gruix de la societat considera que els partits de sempre els han abandonat, s’han desvinculat políticament i són incapaços d’abordar els seus problemes, quan no de fer-los créixer. Que la bandera a França del Reagrupament sigui la millora del poder adquisitiu, combatre la inseguretat i els efectes de la immigració excessiva, assenyala on estan els punts febles de l’actual funcionament de la democràcia. Si aquesta exclou molta gent, els exclosos acaben per tornar-se en contra.
A França, com en altres països, la gent “no vota Marine Le Pen, vota contra un sistema que ja no volen”. És el que afirmava el filòsof Michel Onfray en unes recents declaracions. Quan Sánchez exclou tots els que no estan amb ell, aixeca un mur i declara que els de l’altra banda pertanyen a la fatxoesfera, el que està fent és destruir un principi fonamental de la democràcia i base de l’estat de dret, el de l’alternança en el govern, perquè hi ha una gent que, amb independència de la seva representativitat, no té dret a governar.
És la nova aristocràcia: socialdemòcrates, liberals macronistes, verds, esquerra de gènere, només ells poden assenyalar qui té dret al reconeixement democràtic. Qui pot pertànyer a l’aristocràcia que governa o pot governar el país. És evident que amb aquest plantejament els apocalíptics refusen la integració i, és clar, l’escenari que plantegen acaba tenint com a resultat, com en tota aristocràcia decadent, la Presa de la Bastilla.