França es troba fiscalment al bord del precipici. Però, contràriament al que es podria pensar, els qui l’han acostat més a aquesta delicada posició no són ni l’extrema esquerra ni la dreta alternativa que amenacen de dominar l’assemblea nacional, sinó els successius governs “tecnocràtics” del president Emmanuel Macron.
Tal com l’editorialista del Financial, Times Gideon Rachman, afirma sense embuts, “França és un desastre financer“.
La ràtio de deute públic sobre el producte interior brut fou l’any passat del 111%, i a contrasentit de la immensa majoria de països de la Unió Europea, la previsió (oficial) és que segueixi enfilant-se fins al 113% del PIB el 2025. Alhora, el dèficit públic arribà al 5,5%, amb la previsió que es mantingui per sobre del 5% enguany.
Són xifres molt allunyades del 3% que exigeix el Tractat de la UE, i no ja diguem la ràtio de deute sobre PIB, que s’hauria de mantenir per sota del 60%.
En unes declaracions desvergonyides, el ministre de finances francès, l’exrepublicà reconvertit en macronista, Bruno Le Maire, advertí del perill per als mercats que implica una victòria de qualsevol dels extrems polítics a les eleccions legislatives que tindran el seu desenllaç el pròxim 7 de juliol.
Com si ell no tingués res a veure amb el caos financer en què s’ha convertit França des del 2017, quan Le Maire agafà les regnes del poderós ministeri de l’economia i de les finances (més conegut com a “Bercy” a França, pel lloc on té la seu a París).
Efectivament, Macron i Le Maire, amb les seves polítiques de despesa social descontrolada i endeutament salvatge durant els anys de baixos tipus d’interès han portat França a una situació límit que el pròxim govern (si és que cap força política aconsegueix formar govern, cosa que està per veure), no té marge per augmentar més la despesa sense que això tingui repercussions gravíssimes.
En primer lloc, per a la mateixa França, però, en segon lloc, per a Europa, ja que França és un dels 20 països que empren la moneda comuna europea i la segona economia del Vell Continent.
És cert que des de la darrera gran crisi de l’euro, Brussel·les s’ha dotat de mecanismes per a intervenir i comprar bons.
Però la qüestió és: té al seu torn marge el Banc Central Europeu per comprar encara més deute d’un país que és el que té ja amb Macron la despesa pública més elevada del món (59% del PIB segons l’OCDE), i que vol elevar-la encara més?
I en cas que encara estigui en disposició de fer-ho, hi haurà voluntat política d’ajudar aquest Estat en un context que el govern alemany, per exemple, cerca desesperadament milers de milions d’euros d’estalvi?
Fa ja més d’una dècada, la crisi de Grècia es contingué en bona part perquè l’alternativa al rescat internacional era la sortida d’Atenes de l’euro, amb la consegüent destrucció dels estalvis dels grecs. Ara, però, expulsar França de l’euro és simplement inconcebible perquè significaria a efectes pràctics la fi de la Unió Europea.
Per tant, França seguiria present a Brussel·les, però esdevindria una font de problemes i tensions amb la resta de països -que en definitiva és una altra manera, més lenta però potser inclús més eficaç, per a destruir la UE des de dins.
Per últim, cal subratllar que aquests escenaris apocalíptics tenen més sentit amb l’extrema esquerra de Jean-Luc Mélenchon que no pas amb el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen i Jordan Bardella.
Aquests últims han llançat una campanya mediàtica de certa eficàcia aquestes darreres setmanes per a tranquil·litzar els mercats i l’establishment de Brussel·les. Una estratègia plena de sentit tant en l’àmbit electoral francès (per atraure vot burgès fart de Macron i temorós de l’extrema esquerra) com en l’àmbit internacional.
Loading ...
