L’INE ha fet públiques les seves previsions sobre l’evolució de la població espanyola en dos horitzons temporals: 2039 i 2074. Tres elements han de cridar necessàriament l’atenció.
1. Envelliment
El primer d’ells és l’envelliment. Un 30% de la població tindrà més de 65 anys el 2074. Per tant, entrem en un període en el qual les característiques d’aquesta condició marcaran profundament la societat i l’economia del país.
2. Llars unipersonals
La segona condició és que cada vegada hi haurà més persones vivint soles. El 2039, una tercera part de les llars tindran un sol resident. És una derivada més de l’envelliment perquè la majoria d’aquestes llars seran fruit de la viudetat.
3. Substitució de població
La tercera característica és la substitució de població nascuda a Espanya per la de procedència immigratòria. El 2074 hi haurà 54,59 milions d’habitants, dels quals 21,28 milions seran nascuts a l’estranger. Això significa el 39%.
Si es considera que entre la població nascuda a Espanya en aquella data hi haurà una part molt important de fills de parelles immigrants, tindrem que el canvi haurà estat extraordinari si es mantenen aquests paràmetres. El 2016 la població nascuda a l’estranger representava el 13%. El 2024 havia crescut 4 punts percentuals fins al 17%. Aquesta multiplicació mantindrà el seu caràcter ascendent com a mínim fins al 2040.
Naturalment, aquest valor mitjà pel conjunt de la població no es reparteix de manera igual. Per tant, en els indrets on tendeix a concentrar-se, la proporció serà encara més gran pel que fa al nombre de persones nascudes fora. Per situar una referència concreta: el 2024, com hem vist, el percentatge de persones nascudes fora és de l’ordre del 17%, però a Catalunya és 9 punts més gran. A Barcelona quasi dobla aquella xifra, el 31%.
Això pot significar que a Catalunya de l’ordre del 45% de la població hagi nascut fora i que a Barcelona superi clarament la meitat. Tot plegat és una revolució silenciosa que de moment no sembla tenir gaires conseqüències, però que més aviat que tard evidentment les tindrà.
Succeeix com en el turisme, que d’una acceptació generalitzada hem passat en molt pocs anys a una crítica i a una posició creixent que acabarà trastocant el panorama actual. Lògicament, això també passarà amb el fet immigratori.
Anàlisi de les dades
Cal dir que l’informe que ha fet públic ara l’INE no és una predicció, en el sentit que no té com a objectiu determinar quina és l’evolució més probable; simplement s’ha projectat la població considerant que es mantenen les tendències actuals. Per tant, els resultats reals poden ser sensiblement diferents.
Una novetat d’aquesta anàlisi és que s’ha efectuat una consulta en forma d’enquesta als demògrafs de tota Espanya per establir les hipòtesis de comportament futur dels paràmetres demogràfics. En aquest sentit, crida l’atenció el fet que es consideri que la natalitat tendirà a millorar perquè la fecunditat de les dones, el nombre de fills que tenen, augmentarà lleugerament de l’1,16 actual a 1,24 el 2038.
De fet, la previsió assenyala que els naixements començaran a augmentar una mica el 2024 i seguiran aquesta evolució. Es tindrà ocasió de constatar ben aviat si aquesta previsió realment respon a la realitat o no.
Mortalitat i immigració
El que és evident és que Espanya ha entrat en una situació en la qual moren més persones de les que neixen i que, per tant, tot l’augment de població que es produirà serà de naturalesa immigratòria. Aquest fenomen va succeint ja des del 2016, amb l’afegit que cada vegada serà més gran la diferència entre els dos components perquè la mortalitat, per raó de l’envelliment de la població, tendirà a créixer d’una manera més substancial que els naixements.
Emigració i descapitalització
Hi ha un altre factor que no es té en compte i que té molta importància: l’emigració. Si el 2022 hi va haver 1.258.000 immigrants, es va produir al mateix temps la marxa de 531.000 persones. El saldo migratori és positiu amb 727.000, però els seus efectes són ben diferents.
En aquest procés hi ha una descapitalització en capital humà d’Espanya perquè la immensa majoria dels 1,2 milions d’immigrants és portador de nivells de capital humà baix o molt baix. Mentre que la major part del mig milió que emigra correspon a nivells alts de formació, a gent amb estudis tècnics o universitaris que no troben a Espanya les condicions laborals que cerquen.
És un pèssim negoci pel país perquè significa que hi ha un cost públic: el de formar persones fins a titulacions superiors, que es perd perquè marxen a fora per inserir-se en l’àmbit laboral i, per tant, no generen el retorn que seria esperable. I també hi ha descapitalització perquè els nouvinguts s’insereixen en activitats econòmiques de molta més baixa productivitat.
Conseqüències a llarg termini
Aquests escenaris, envelliment, creixement de les persones que viuen soles, un pes aclaparador de la immigració, pèrdua de capital humà i de productivitat, afecten greument la prosperitat i el benestar del país a mitjà i llarg termini.
La gravetat de tot plegat exigiria un debat social i polític sobre com afrontar i modificar aquests escenaris. Però la realitat és que és un debat inexistent perquè deliberadament es defuig d’ell. Sobretot per una raó fonamental: perquè és políticament incorrecte debatre sobre les causes i conseqüències de la gran immigració que experimenta Espanya i el procés de substitució de població autòctona que s’està produint.