En una setmana en què l’actualitat política està fixada en els resultats dels comicis al Parlament Europeu, no es pot obviar l’altra gran cita electoral mundial que ha tingut lloc aquest mes de juny: les eleccions generals a l’Índia.
La democràcia més gran del món (més de tres vegades la població total de la UE) ha celebrat eleccions en un llarg procés que ha durat des del 19 d’abril fins a l’1 de juny i que ha permès renovar els 543 membres de la cambra baixa del parlament.
Els resultats han estat finalment anunciats el 4 de juny, i amb la sorpresa de molts analistes, l’actual primer ministre nacionalista Narendra Modi ha perdut la majoria absoluta de la qual havia gaudit en els seus dos primers mandats, iniciats el 2014 i 2019 successivament.
El consens sembla situar-se en què Modi tornarà a formar govern, tot i que aquest cop haurà de comptar amb socis externs al seu partit, el poderós Bharatiya Janata Party (més conegut per les sigles BJP), que venia exercint una influència sobre la societat índia cada cop més dominant.
Efectivament, el clima polític en el qual tingueren lloc els comicis fou tens i els partits opositors no gaudiren del mateix grau de llibertat que les llistes del BJP. A pesar d’això, el resultat ha demostrat que les institucions electorals han permès a uns 650 milions d’electors acudir a les urnes sense intimidacions ni fraus destacables.
No és doncs d’estranyar que nombrosos comentaristes hagin afirmat que el gran vencedor a les urnes hagi estat la democràcia com a tal.
Modi protagonitzà un primer mandat caracteritzat per les seves reformes econòmiques, però el seu segon govern ha estat marcat per una agenda nacionalista, religiosa i cultural agressiva. A més, ha intentat també estendre la influència del BJP a institucions públiques i privades com el tribunal suprem, els principals mitjans de comunicació i les grans empreses del país, tot i que amb graus d’èxit irregulars.
A més, a pesar d’un creixement econòmic molt robust, les llars han patit aquests darrers anys un seguit de desajustaments, com preus de l’alimentació excessius i una taxa d’atur juvenil elevada, que s’han traduït en una demanda interna flaquejant. Quelcom d’extremadament problemàtic en un país que es troba en ple procés de formació de la seva classe mitjana.
En contrast, a l’escena internacional Modi ha aconseguit posicionar-se com una frontissa política i econòmica entre els dos pols cada cop més irreconciliables, que són els Estats Units i la Xina.
Modi ha sabut explotar a favor dels interessos nacionals indis la creixent desconfiança nord-americana envers la Xina per atraure inversions en el sector industrial. D’altra banda, la posició de l’Índia, tradicionalment propera a Rússia, li ha permès esdevenir un hub mundial de refinament i reexportació de petroli, explotant el seu benefici les sancions occidentals.
En definitiva, la pèrdua d’escons del BJP podria en darrer terme permetre a l’Índia reprendre el camí de les reformes internes que necessita per seguir escalant posicions en els rànquings de l’economia mundial i també de desenvolupament humà.
La recerca del consens a la qual Modi sembla obligat a recórrer podria desbloquejar certes reformes crucials que l’Índia té pendents, com per exemple en la propietat de la terra i la llei laboral. El seu futur govern també s’hauria de fixar com a prioritat millorar l’educació dels joves adaptant-la a les necessitats de les empreses i concentrar el creixement en sectors intensius en mà d’obra.