Molt soroll per a res, és el títol l’obra de Shakespeare, una comèdia romàntica que també ha estat traduïda al castellà amb una dita ben coneguda: “mucho ruido y pocas nueces”. Significa donar molta importància a alguna cosa quan no la té; fer molta propaganda per sobre del significat real del fet. I ens temem que això és el que està passant amb les xifres d’ocupació a Espanya.
Una forma de veure el seu significat a fons és entrar en la qüestió de la productivitat i també del significat real dels fixos discontinus.
Però ara volem introduir una altra consideració: la magnitud de la pobresa i la desigualtat (que són dues coses diferents) a Espanya i la manca de paral·lelisme entre l’augment de cotitzants a la Seguretat Social, la reducció de l’atur i l’evolució més aviat negativa d’aquells problemes, malgrat que sempre s’ha convingut que en el cas espanyol el factor número u de la desigualtat i la pobresa és l’elevat nombre de persones que no troben feina.
Hi ha quatre formes de mesurar aquest tipus de problema.
Una, ben coneguda, és el denominat risc de pobresa, que es mesura en relació amb la renda mediana de la població. Estan en aquella situació tots aquells que tenen uns ingressos inferiors al 60% de la mediana.
Si observem l’evolució al llarg del present segle, constatarem que hem empitjorat sensiblement. L’any 2000 aquesta magnitud era del 18%, el 2023 era del 20,2%. Per tant, amb una visió a llarg termini hem retrocedit. Fet que significa que no hem acabat de recuperar les caigudes acumulades de la llarga crisi econòmica i de la covid. Hi ha reducció, però és petita i insuficient. Un de cada cinc ciutadans està en risc de pobresa.
Aquest indicador, malgrat el seu nom, expressa més la desigualtat que no la pobresa pròpiament dita. Per això l’INE fa servir uns altres indicadors, en concret es tracta de la taxa AROPE de risc de pobresa o exclusió social, que es mesura en l’enquesta de condicions de vida de l’INE. Una persona es troba en aquesta situació quan compleix alguna d’aquestes tres condicions: estar en risc de pobresa, tenir una carència material i social severa o viure en una llar de baixa intensitat d’ocupació. La carència material severa guarda relació amb 13 conceptes, com no poder mantenir l’habitatge a una temperatura adequada, disposar de connexió a internet, sortir de vacances almenys una setmana l’any, no poder menjar carn, pollastre o peix cada dos dies. Quan la persona pateix 7 dels conceptes determinats per l’INE forma part d’aquell grup. L’altre factor que hem dit és el de la baixa intensitat d’ocupació, que es mesura quan en una llar les persones en edat de treballar ho fan menys d’un 20% del temps total que podien haver treballat.
Tenint en compte aquestes definicions, i havent vist abans el risc de pobresa relativa (20,2%), la taxa AROPE se situa en el 26,5%, una mica més que 1 de cada 4 ciutadans. És molt. I el que és pitjor és que ha crescut en relació amb el 2022.
Pel que fa a la carència material severa, també ha augmentat el 2023 situant-se en el 9% que és la xifra més alta de la sèrie des de 2014. Quan Sánchez va arribar al govern el 2018 aquest valor era del 8,7%. Per tant, en el nucli de la pobresa les coses no han anat bé amb l’actual president del govern.
El que sí que nota efectes de millora és l’indicador de baixa intensitat d’ocupació que està ara en el 8,4% i ha anat reduint-se any rere any, excepte el 2021 amb la ressaca de la covid.
Tot plegat fa pensar que les coses no van tan bé com pinten les xifres en brut de l’ocupació i encara són pitjors si observem la taxa de pobresa dels joves, 28%, la pobresa infantil, primers d’Europa junt amb Romania, o la quantitat de persones situades en nivell de pobresa malgrat que treballin, unes 400.000. Fet que explica les crides d’auxili que estan formulant els Bancs d’Aliments, Càritas i els menjadors socials, que es veuen desbordats per l’afluència.
Una última pinzellada de la situació ens la dona l’evolució del PIB per càpita a preus actuals, és a dir, descomptant l’efecte de la inflació, cosa molt important en aquests últims anys perquè infla les xifres, però no expressa la realitat dels diners que va a petar a les butxaques de les persones. Segons el Banc Mundial i amb dòlars constants, a preus actuals, el màxim es va assolir el 2008 i des d’aleshores hi ha hagut un descens amb recuperacions insuficients. Centrant-ho en el període de Sánchez, quan ell va començar a governar, el PIB per càpita era de 30.379,7 dòlars i el 2022, última dada, se situa en 29.674 dòlars. La distància en relació amb el 2008, a més, és molt gran, ja que aleshores ens situàvem en els 35.510,7 dòlars per càpita.
Mirar les tripes de l’actual ocupació i les seves conseqüències reials sobre els ingressos de les persones impediria caure en l’error del “molt soroll per a res” o, per ser més justos, per a poc.