El president dels Estats Units, Joe Biden, anuncià a mitjans de maig una nova onada d’aranzels a béns considerats estratègics provinents de la Xina.
Entre aquests s’inclou un aranzel del 100% sobre els automòbils elèctrics xinesos. En realitat, però, més important resulta la pujada la triplicació de l’aranzel que patiran les bateries elèctriques d’ions de liti, de les quals més del 70% de les importades provenen de la Xina.
Segons defensa l’administració Biden, la intenció és protegir els llocs de treball nord-americans en un moment en què els Estats Units estan desplegant la Llei de Reducció de la Inflació (IRA per les sigles en anglès), un esforç massiu per fomentar les inversions verdes als Estats Units, fet, per cert, en bona part a costa de la indústria europea.
En realitat, la decisió de Joe Biden s’explica principalment perquè es troba sota pressió a totes les enquestes a sis mesos de les eleccions presidencials, i la seva gestió econòmica està particularment mal considerada pels electors.
La premsa progressista intenta explicar aquest enfadament per un estrany fenomen psicosocial, segons els quals els electors haurien perdut tota racionalitat econòmica, posicionant-se per raons purament ideològiques. Seria com si els votants haguessin oblidat de cop i volta com comptar els diners del compte corrent.
La realitat que aquesta premsa obvia és que, tot i les bones dades macroeconòmiques (possibilitades per l’endeutament públic històric de Biden), als Estats Units els sous fa dècades que estan estancats i les desigualtats segueixen eixamplant-se, sense que l’actual president hagi tampoc aconseguit controlar la inflació.
I és que la nova mesura de Biden, que molts titllarien de populista si hagués estat promulgada per Donald Trump, corre el risc de fer repuntar la inflació als Estats Units.
Com el mateix Financial Times recorda en un recent editorial, els fabricants nord-americans es troben ja, abans de l’entrada en vigor de la nova mesura, sotmesos a una forta pressió sobre els costos de producció. El nou increment s’acabarà inevitablement traduint en un encariment dels preus als consumidors.
És també esperable que la Xina respongui a la mesura imposant noves restriccions d’accés al seu mercat, com ha vingut fent fins ara. Tanmateix, en una mostra més de l’autoengany en el qual sembla viure instal·lada l’actual administració nord-americana, la secretària del tresor Janet Yellen ha afirmat que esperava que Pequín actués “racionalment” i no imposés contramesures.
A llarg termini, la mesura de Biden corre el risc de generar un altre efecte contraproduent per a la naixent indústria nord-americana de l’electricitat ecològica, en tallar-la de la resta del món fent-la menys competitiva i innovadora.
Tot i que pot tenir sentit forçar una diversificació de la cadena de subministrament que inclogui la producció local, els Estats Units tenen moltíssim camí a recórrer.
En canvi, la Xina gaudeix d’una posició extraordinàriament forta en el comerç mundial, que incrementa desproporcionadament els costos d’un desacoblament, sobretot d’un de planificat tan matusserament com el de Biden.