El més previsible de tot és que Junqueras doni als socialistes el pal que necessiten per governar arreu; també a la Generalitat.
En els últims dies, el president d’ERC ha provocat uns moviments ben estranys que deixen de ser-ho si es contempla la raó última. Junqueras vol continuar al capdavant d’ERC i aspira en un futur a ser el president de la Generalitat. Aquesta és la lògica que presideix tots els seus actes.
A diferència d’Aragonès, que va donar una resposta ràpida i nítida: assumir els resultats i dimitir, Junqueras en poques hores s’ha embarcat en uns moviments de signe contradictori.
Primer, un escrit a la ciutadania oferint-se a continuar, tot seguit, després de la reunió amb la direcció, la seva renúncia al lideratge i poc després un altre anunci en el sentit que pensava retornar per presidir ERC.
Per què ha passat tot això?
Doncs bàsicament perquè el primer intent de Junqueras per seguir no va funcionar. De fet, és previ la carta perquè l’actual president molt immediatament després de les eleccions tenia la idea de convocar un congrés extraordinari urgent que validessin el seu propòsit i encaressin la nova etapa amb ell al capdavant. Però els contactes que va fer amb dirigents territorials fa veure que aquesta via no era gens fàcil. I això va donar lloc a l’altra seqüència que es configura després de la seva carta pública que va caure molt malament al sector del partit que creu que la solució és una renovació total.
El problema afegit per a Junqueras és que aquest estat d’opinió dins la direcció és majoritari i a més l’encapçala la seva número dos, la secretària general, Marta Rovira, que defensa un procés de transició ordenat dut a terme per ells dos i que tingui com a finalitat una nova direcció. La seva referència és el que ja van fer Joan Puigcercós i Joan Rigau el 2010 després d’una altra desfeta electoral a Catalunya. D’aquell procés de canvi, fet en temps, van sorgir precisament els lideratges de Junqueras i Rovira que eren persones no massa conegudes amb un resultat espectacularment bo al llarg d’aquests últims anys.
Com Junqueras no tenia majoria a la direcció va decidir retirar-se, situant el congrés molt enllà, perquè el 30 de novembre, que és la data escollida, significa esgotar de fet tot el que queda d’any sense una direcció clara. Junqueras continuarà de president fins a l’endemà de les eleccions europees del 9 de juny, donant lloc a un llarg interinatge, però això significa que abans provarà de deixar lligada l’entesa amb els socialistes, que no té per què significar l’entrada al govern, però sí com a condició necessària el manteniment dels llocs de treball amb càrrecs iguals o semblants a tota la gent d’ERC que està a la Generalitat.
La carta de Junqueras amb la que espera guanyar el congrés és mantenir, i fins i tot incrementar, duent a terme l’aliança prevista a l’Ajuntament de Barcelona, els càrrecs ocupats per ERC, que entre ambdós organismes poden significar més d’un miler de persones i amb aquest coixí entrar a la nova fase.
Càrrecs a canvi de govern d’Illa, aquesta és l’equació.
És lògic que ho sigui perquè si Junqueras vol ser president d’ERC i optar en un futur a la Generalitat, no pot assumir el repte d’unes eleccions anticipades a l’octubre en les que ell totalment estaria fora de joc, mentre que si fa aquells acords tindria davant seu 3 anys sense eleccions per intentar aposentar-se i refer-se.
Naturalment tot això tampoc és fàcil. Entre altres raons perquè el congrés de novembre hauria de validar-ho tot, però és clar aquí pesa molt l’adhesió dels càrrecs que hauran conservat la seva feina a la Generalitat.
També Junqueras necessita temps perquè l’eficàcia jurídica de l’amnistia no serà automàtica i, per tant, no podria presentar-se a les eleccions a causa de la sentència que es manté i li impedeix accedir a càrrecs públics.
a canvi que la independència es convertís en una paraula mítica sense cap mena d’horitzó d’efecte pràctic.
D’aquesta manera ERC es convertiria en la crossa necessària dels socialistes pel govern espanyol, català i de la ciutat de Barcelona. Fet que el situaria en un estat de competència amb els declinants Comuns-Sumar. Evidentment, a canvi que la independència es convertís en una paraula mítica sense cap mena d’horitzó d’efecte pràctic. La qüestió és si ERC es pot permetre ser el suport del socialisme espanyol sense tornar a registrar una davallada electoral perquè, atenció, els moviments d’ERC tindran rèpliques en altres bandes. La més important de totes amb Junts.
És evident que Puigdemont tindrà un seriós problema perquè va anunciar que plegaria si no era president.
És dubtós que estigui disposat a una travessia del desert, però amb un escenari de tanta entrega als socialistes per part dels republicans, Puigdemont té dues cartes encara per jugar i molt fortes.
Una, la de la seva tornada i presentació com a candidat, amb la incertesa de si és o no detingut, fet que alteraria radicalment el panorama polític a favor seu, si bé la psicologia del personatge fa pensar que no s’atrevirà a utilitzar aquesta arma política de contundència atòmica.
El segon gran instrument que té és provocar la inestabilitat del govern Sánchez. Per què l’ha d’aguantar si el margina políticament?
La realitat és que Junts, si es consolida el pacte amb ERC, té un escenari de travessia del desert tant si manté la línia de màxims com si s’imposa el gen convergent i, per tant, només prémer el botó que pot representar unes eleccions anticipades a Espanya podria obrir-li noves perspectives. La qüestió és si s’atreviran.
ERC es convertiria en la crossa necessària dels socialistes pel govern espanyol, català i de la ciutat de Barcelona Share on X
Loading ...
