La immigració sí que és un problema. Constatar-ho no és xenofòbia; al contrari, serveix perquè la xenofòbia no prosperi més.
Cap al final de la campanya, el PP va treure per primera vegada aquest tema amb contundència. Els comentaristes, que tot ho saben, van assenyalar que era per evitar que Vox el monopolitzés. Error sobre el motiu. En realitat, en entrar en aquesta qüestió va sortir un dels resultats dels focus group que feia el PP al llarg de la campanya.
Aquesta tècnica complementa les enquestes, és de caràcter qualitatiu i serveix per estudiar les opinions de la població en general o dels grups que interessa.
El que van constatar els populars era que la immigració i les seves conseqüències negatives, sobretot en matèria de seguretat, eren percebudes com un problema per part de la gent. I, atenció, no es tracta d’estadístiques sinó del que la gent percep, que és la base de la política que es fa avui en dia. El problema de la immigració estava en molts votants.
Tant és així que un partit nou que ha aconseguit superar la difícil entrada al parlament, Aliança Catalana, ha fonamentat bàsicament la seva campanya en aquest punt. Per pocs vots no ha obtingut representació a Barcelona. Si això hagués resultat així, en aquest moment tindrien tants o més escons que la CUP i estarien en el mateix ordre de magnitud que els Comuns.
Molt abans d’això, Vox ja n’havia fet un tema de la immigració, si bé en el cas de Catalunya queda bastant emmascarat pel seu anticatalanisme que, per cert, han volgut matisar fent sortir una bandera catalana en un dels seus cartells electorals, cosa ben contradictòria amb el seu programa, perquè proposa la supressió de les autonomies i tornar a un règim provincial. I això significa que Catalunya i, per tant, la seva bandera, desapareixeria com a realitat institucional i administrativa. Però, en fi, les campanyes donen per aquestes i moltes altres contradiccions.
La immigració és un problema perquè així ho diuen les xifres. Constatem-ho.
Segons el cens, la població estrangera el 2023 era d’1.362.000 persones, 131.000 més que fa dos anys. Això significa un increment de quasi l’1% anual. Però, aquesta forma de comptar minimitza el fet immigratori perquè el que cal observar és una altra dada estadística: la població nascuda a l’estranger. En aquest capítol el nombre de residents a Catalunya amb aquest origen és d’1.774.000 persones i ha crescut una mica més de 200.000 en un any, és a dir un 2,5% anual. Si aquest ritme es mantingués, i això és el que vol el govern espanyol i molts sectors empresarials, representaria un augment del 25% en només 10 anys.
La diferència entre població estrangera i població nascuda a l’estranger ens assenyala la quantitat de persones que han assolit la nacionalitat espanyola. És una xifra important a Catalunya, perquè el 2023 representen 412.506, el que equival al 7,2% dels electors. La població nacionalitzada d’origen estranger s’ha convertit ja en un grup electoral que incideix i que ho farà molt més en el futur.
Per donar idea de la seva dimensió diguem que s’acosta al gruix de població que hi ha Catalunya entre els 20 i 29, anys amb una diferència radical, mentre el d’origen estranger creix ràpidament, ja hem vist a quin ritme anual, el de població autòctona es redueix també molt de pressa. Aquest sol fet, la seva incidència electoral, ja altera tots els paradigmes preexistents, però els partits, almenys una part d’ells, actuen com si això no existís.
Aquesta abundància de població immigrada facilita el creixement de sectors de baixa productivitat, com tots els relacionats amb el turisme. Pressiona determinats serveis, com l’escola i els de caràcter social, i ho fa d’una manera especial sobre l’habitatge per a les rendes més baixes en les grans ciutats.
És cert que les seves aportacions a la Seguretat Social són de signe positiu, si bé per fer el balanç real cal afegir-hi l’ingrés que en un futur obtindran quan es jubilin. No es pot fer el càlcul comptant només el que ara aporten perquè en realitat la seva aportació equival a una obligació futura per part de la Seguretat Social.
Per si no fos suficient, el discurs acrític amb la immigració és utilitzat per emmascarar el desastre demogràfic, amb una natalitat de només 1,19 fills per dona, quan per anar bé hauria de ser de pràcticament el doble.
A més en la qüestió de l’habitatge competeix amb la població d’ingressos més baixos i amb els joves i aquest és tot un altre problema.
Loading ...
