Estafa es pot utilitzar ben bé com a sinònim d’engany, de frau. Amb puritat vol dir provocar un perjudici patrimonial mitjançant l’engany i amb afany de lucre. Si traiem la idea de lucre de la definició, el sentit d’estafa com a dany patrimonial i també com a engany s’escau perfectament al que s’ha fet amb l’anomenada superilla, més concretament amb el carrer Consell de Cent i els eixos verticals que, com Borrell, Rocafort, Enric Granados i Girona el travessen.
Ara, és ben sabut, que tres sentències, tres, consideren que la tramitació que va fer l’Ajuntament es va saltar la llei perquè va dur a terme una important transformació d’un eix bàsic de l’Eixample com si fossin obres d’arranjament del carrer a força de presentar el projecte en format de petits projectes diferents en lloc del que és, una única obra.
Amb aquesta trampa tan grollera l’Ajuntament de Colau i Collboni volien evitar la tramitació més garantista, que obligava a considerar l’obra com així ho estableixen les tres sentències, com una modificació del Pla General Metropolità.
La conseqüència és que ara, l’Ajuntament, d’una manera o altra, en un grau o un altre, ha de retrotreure l’actual situació a una que s’assembli a la situació inicial. Això tindrà un cost més gran o més petit, segons què es faci, però és que també caldrà tornar els fons europeus, els diners gastats per construir l’eix verd.
Tot això, a més de la seva gravetat intrínseca, que és molt gran, en té altres d’afegides que donen idea de la degradació política sota la qual vivim.
Primer perquè Colau va intentar enredar a propis i a estranys, malgrat que el clamor jurídic que estava fent una arbitrarietat era molt sorollós. Si l’alcalde no respecta el dret, com es pot pensar en una ciutat ben ordenada i que funcioni bé?
Però és que, a més, Collboni, que ara fa tot el possible per fer veure que no hi era, és corresponsable de l’acció perquè era primer tinent d’alcalde, sabia perfectament el que s’estava fent i mai va obrir la boca. Tenim, per tant, un alcalde que s’esmuny i que s’adapta a les circumstàncies en funció de qui mani al poder.
El tercer fet és que tot això té un cost per a la ciutat, per a les nostres butxaques.
Però, quines són les conseqüències concretes de tot plegat sobre els responsables?
Quina repercussió administrativa, penal o política té aquest engany sobre Ada Colau i sobre els socialistes, que veuen recompensada la seva trajectòria amb un bon resultat electoral a les últimes eleccions?
La ciutadania actua amb poca consciència de la seva pròpia dignitat, perquè si això no fos així, les seves exigències serien molt més grans i tot plegat repercutiria en una millor governança i els qui estarien al capdavant serien molt més curosos i eficaços en les seves actuacions.
A més ja se sabia que l’eix verd de Consell de Cent provocaria el col·lapse permanent del carrer València i l’empitjorament de les condicions de vida dels seus habitants i, en grau més baix, també d’altres vies paral·leles. S’ha trencat allò que era el fonament de l’Eixample: la malla urbana isomètrica que garantia la igualtat de l’espai per a tots.
Ara hi ha uns beneficiaris, els de Consell de Cent, i uns perjudicats, els dels carrers de l’entorn.
En altres paraules, la mesura de Colau-Collboni ha incrementat la desigualtat a la ciutat, accentuada pel procés de gentrificació que viu l’habitatge a Consell de Cent. Hi ha alguns savis, entre ells arquitectes, que proclamen que la solució és fer més carrers com Consell de Cent. És, per exemple, el cas de Juli Capella.
Són capaços de replantejar aquests termes a l’esquema de la ciutat sense dedicar una sola línia a la mobilitat i l’accessibilitat perquè el problema del cotxe a Barcelona és bàsicament que l’Eixample és el petit nucli central d’una extensa i densa àrea metropolitana que es comunica amb ell i que és font de la seva vitalitat. I mentre el transport públic no garanteixi una bona accessibilitat des de les perifèries metropolitanes, qualsevol alteració, com la de Consell de Cent, és un despropòsit colossal.
Això sense considerar la inversió necessària i sobretot els costos de manteniment, però aquesta ja és tota una altra història.
L'Ajuntament de Colau i Collboni volien evitar la tramitació més garantista, que obligava a considerar l'obra com així ho estableixen les tres sentències, com una modificació del Pla General Metropolità Share on X
Loading ...
