La Vanguardia progre o dels progres és en realitat el diari de tota la vida, reconvertit en la progressia crua i pelada.
Una de les conseqüències és que cada vegada més aquest diari, tan nostrat de Catalunya, més que periodisme el que fa són relats ideològics, en els quals els fets no compten; només és determinant el que ens volen vendre peti qui peti.
Un exemple paradigmàtic d’aquesta característica de la nova La Vanguardia la concreta molt bé l’editorial d’ahir dia 10 d’abril amb el títol “Globalització i diversitat”. El motiu de l’editorial sembla més aviat una excusa per predicar, perquè es tracta d’un article publicat en una revista especialitzada, Nature Communications, que comenta un estudi acadèmic sobre els resultats de l’Enquesta Mundial de Valors del període 1981-2022. Amb aquesta excusa el diari practica una mena de discurs que no deixa d’incórrer en el supremacisme occidentalista, però en aquest cas de perfil progre.
El món “chachipiruli” occidental, ja veuen en què es caracteritza segons La Vanguardia.
El relat de l’editorial consisteix a explicar que, d’una banda, existeix el món occidental, els EUA i Europa, que estan basats en l’emancipació, la pluralitat ideològica, la llibertat i la tolerància. Aquest món rosa, tipus Barbie, ho és perquè es caracteritza per ser favorable a l’homosexualitat (i a les pàgines interiors aquest fet és celebrat amb una magnífica fotografia que ens mostra la desfilada d’uns senyors amb barba i calçotets), a l’eutanàsia i al divorci, i en altres pàgines –l’editorial prefereix no recollir-ho- també el suïcidi i la prostitució. El món “chachipiruli” occidental, ja veuen en què es caracteritza segons La Vanguardia.
A l’altra banda de l’espectre, els “dolents”, que són aquells països en els quals els valors estan associats a la religió i a la tradició. Els editorialistes ho rematen amb aquesta frase: “sovint afavorits per règims polítics d’encuny autoritari”. Aquest és el relat.
Ja ho saben, per a La Vanguardia religió i tradició és sinònim de retrocés i d’autoritarisme. Eutanàsia, homosexualitat, divorci, suïcidi, prostitució és el fruit de les bones societats occidentals basades en el lliure albir i la tolerància, segons el diari.
Aquest discurs carrincló no té res a veure amb la realitat.
En primer lloc, perquè occident és heterogeni i en contínua evolució. Només cal recordar el recent referèndum d’Irlanda, en el qual la gent va votar per mantenir punts de la tradició en la Constitució en contra de la campanya del govern i dels partits majoritaris. O el fet de l’extraordinari retrocés de l’avortament als EUA, amb una legislació cada vegada més restrictiva, molt més que la de molts països no occidentals en aquesta matèria.
La Vanguardia oblida que l’oposició a l’avortament és sobretot fruit de la cultura cristiana i que, com aquesta estava més arrelada a occident, la seva resistència al canvi ha estat més gran. Els grans adalils de l’avortament van ser la dictadura bolxevic a Rússia i la de Mao a la Xina, els primers països a legalitzar-la, i també oblida que al Japó ocupat pels EUA l’avortament era legal una dècada abans que ho fou a la potència ocupant.
La religiositat és una característica que es dona a molts països d’Europa. Romania, Hongria, encara més Polònia, Irlanda, Itàlia i Grècia, són països de forta i majoritària component religiosa. Com ho són Amèrica Llatina, que La Vanguardia no deu considerar països occidentals, com Brasil i Colòmbia amb més del 85% de la població que es declara cristiana i creu en Déu.
També oblida que l’eutanàsia és un producte rar, fins i tot a occident, en tot el món. Només hi ha 9 estats que l’hagin legalitzat. I el mateix es pot dir de la legalització de la prostitució, només 7 estats ho han fet. Mentre que en molts països com França, encara més Suècia, està extraordinàriament restringida o prohibida. Més extens és el matrimoni homosexual, 18 països a Europa i una trentena al món… dels 191 que componen les Nacions Unides.
Sobre el fet religiós només cal recordar que la mateixa La Vanguardia, que en el seu editorial ho assenyala com una característica negativa, manté una pàgina dedicada a aquesta temàtica cada diumenge. I què dir sobre el divorci. Un cop més la incultura dels editorialistes és notòria. El divorci està estès de sempre en el món protestant occidental i forma part de la cultura de la majoria dels països no occidentals, si bé en termes que tendeixen a ser més favorables a l’home que a la dona. És el cas del repudi islàmic, que també es dona en el judaisme. En realitat la no acceptació del divorci és un valor acotat a les persones de cultura catòlica. Assenyalar-lo com una característica occidental és simplement una bajanada històrica.
I és que, per escriure relats, encara que siguin de part, també se n’ha de saber.
La no acceptació del divorci és un valor acotat a les persones de cultura catòlica. Assenyalar-lo com una característica occidental és simplement una bajanada històrica Share on X
Loading ...
