Sense cap mena de dubte, si no els aturem als governants d’Europa, començant per Macron i seguint per la presidenta de la Comissió Europea, ens portaran a la guerra.
No sé si ha reparat en aquest detall, però, ahir 4 d’abril, la majoria dels grans diaris El País, La Vanguardia, El Periódico, El Mundo, van dedicar entre 4 i 6 pàgines a anunciar-nos que estàvem en una situació de guerra i a incitar-nos a estar preparats. L’excusa formal era el 75 aniversari de l’OTAN, però és clar, això en les condicions habituals es ventila com a molt amb una pàgina i evidentment no es dediquen a despertar en el ciutadà la idea que estem abocats a un conflicte militar amb Rússia.
L’editorial d’El Periódico era ben explícita en aquest sentit perquè expressava un eslògan que es va repetint en altres dies i en altres mitjans: hem d’estar preparats per a qualsevol escenari, s’entén bèl·lic, i hem de tenir una força militar dissuasiva davant l’expansionisme de Putin. Per si no fos prou també se’ns explica que l’exèrcit espanyol s’està preparant per a la guerra a l’est d’Europa, malgrat que el president Sánchez ha reiterat el contrari setmanes abans. Però, a hores d’ara, tots sabem el que val la paraula de Sánchez i el que podem confiar en el que ens diu.
Espanya està desplegant tropes i pensa continuar fent-ho en el que seria una línia de front amb Rússia, en llocs com l’Àrtic, Polònia, el mar Bàltic, Letònia, Lituània i Romania. No gens menys que 15.000 soldats espanyols, que és moltíssima gent per a un exèrcit que, amb prou feines, arriba als 85.000 efectius. Amb el fet addicional que ens dediquem a mirar l’est mentre deixem la nostra esquena africana al Sahel en mans dels grups de la jihad islàmica, després de l’expulsió de l’exèrcit francès i la resta de forces europees pels règims militars sorgits de cops d’estat en aquesta zona estratègica. Perquè, per ella passa la ruta dels immigrants, la del tràfic d’armes, de droga i, naturalment, la més important de totes, la ruta de la jihad. Per situar un exemple concret, la crisi immigratòria que viu Canàries és conseqüència precisament del conflicte en aquesta zona. Però, mentrestant, el govern espanyol està preocupat pel que pugui passar a l’Àrtic o al mar Bàltic.
Ara, l’OTAN proposa dedicar 100.000 milions de dòlars, una xifra gairebé inimaginable per la seva magnitud, per rearmar a llarg termini Ucraïna. I per què volem una Ucraïna militarment potent a llarg termini quan el més important és que es refaci de l’actual destrucció de la guerra? Doncs, perquè l’OTAN vol mantenir un front bèl·lic calent amb Rússia. I per aconseguir-ho, es ven sistemàticament una gran falsedat: que Europa està amenaçada per una invasió de l’exèrcit rus. El mateix exèrcit que, malgrat atacar d’imprevist un país molt més feble demogràficament i econòmicament i amb unes forces armades incipients, com és Ucraïna, ha tingut penes i fatigues per conquerir i mantenir un petit tros de territori. I aquest exèrcit rus tan malmès amb un potencial tan discutible, és qui ha de ser capaç d’envair Europa. Cal tenir moltes penques per voler-nos fer empassar aquestes rodes de molí.
El que passa que a força d’insistir i aprofitant una ciutadania en part despistada, poden acabar d’assolir-ho. Només cal recordar que l’exèrcit britànic i el francès tenen un potencial militar equivalent al que pot desplegar Rússia. Això sense comptar amb la resta d’Europa, ni amb el fet que Alemanya amb més de 80 milions d’habitants i una de les grans indústries del món, encara no s’ha posat en marxa militarment del tot. Tot plegat l’única cosa que fa és donar la raó a les veus russes que diuen que occident es rearma per atacar-los i entregar aquell país en mans de la Xina, que aquesta sí que és realment una gran potència, i d’aquesta manera propiciar el suïcidi d’Europa a llarg termini.
Quan es parla contínuament de guerra, la guerra acaba venint. Aquest és un axioma infal·lible. Ja va passar el 1913-1914, abans de la II Guerra Mundial. Sempre que en un país s’han sentit tambors de guerra, aquesta s’ha acabat produint. Per això cal alçar la veu i exigir que la política europea es dirigeix a aconseguir un armistici a Ucraïna, seguit de la pau i posteriorment unes negociacions amb Rússia, a fi d’aconseguir garanties mútues que donin tranquil·litat a ambdós costats del conflicte, que permetin emprendre unes relacions d’amistat i col·laboració econòmica, que és el que els ciutadans europeus i russos necessitem.
Cal desenganyar als nostres governants que no anirem a lluitar al front rus. Que en tot cas hi aniran ells, però sols, per tant, no hi aniran. Aquesta evidència cal que s’escolti cada vegada més forta perquè s’adonin que els qui governen s’allunyen cada vegada més del que volem i necessitem. I que per aquesta via només aconseguiran que els fem fora.
Loading ...
