Tenim un projecte per a Barcelona?
Després del caòtic i paralitzant govern d’Ada Colau, que ha durat 8 anys, el PP va decidir fer alcalde de la ciutat Collboni en una versió light, esvaïda i postmoderna d’allò que es deia de “antes roja (Collboni!) que rota” (pobre Trias, ell que mai ha trencat un plat).
Resolta la papereta de tenir alcalde, ara resulta que l’actual governa en minoria i aprova els pressupostos via moció de confiança, que és una mena de “xollo” poc democràtic que tenen els ajuntaments per aprovar pressupostos quan no tenen la majoria necessària per fer-ho.
Tot plegat és molt primet i no s’adiu gens amb el que Barcelona necessita si no vol continuar perdent posicions en el conjunt espanyol i europeu, i quedar reduïda a un enclavament turístic, malgrat que té centres de recerca, de salut i universitaris de primera categoria.
Però tot això davant de Madrid és insuficient si no es té un projecte de ciutat que realment la potenciï i la situï en les coordenades de futur que s’albiren en la tercera dècada del segle XXI.
S’ha tractat de convertir la capital en un país en ell mateix
Madrid ha tingut dos grans avantatges i a més molt estables. Una és política, i va començar amb Franco i ha continuat amb independència del color polític que ha governat a Espanya. S’ha tractat de convertir la capital en un país en ell mateix que té com a referència la jerarquia que existeix a França entre París i la resta. Aquest fet ja és evident en tot l’ampli territori interior i només troba resistències en les poblacions del vigorós litoral mediterrani.
Però des del punt de vista que ens interessa a nosaltres, la nostra distància respecte a la capital creix i és que la concentració de poder polític, financer, econòmic i el centralisme de les infraestructures li atorga un avantatge extraordinari.
L’altre gran factor és encara més persistent perquè guarda relació amb les condicions naturals.
Mentre que Barcelona és un terme municipal petit, amb el sòl esgotat i encaixonat entre el mar i la muntanya, Madrid té un terreny il·limitat per córrer. Ara mateix estan en marxa dos grans processos urbanitzadors.
Un, el de Valdecarros amb dinou milions de m² que constitueixen una de les majors bosses de sòl residencial que entraran al mercat de tota Europa. La inversió serà de 1.800 milions d’euros i es calcula que generaran 450.000 llocs de treball directes i indirectes en una promoció participada en el 36% per la Comunitat i l’Ajuntament de Madrid i amb el propòsit de construir 21.000 habitatges, dels quals una part important, almenys segons els promotors, seran assequibles des del punt de vista econòmic.
Hi ha encara un segon gran projecte, Los Cerros, una àrea de 470 hectàrees al sud-est de Madrid on s’edificaran 14.276 habitatges, dels quals la meitat tindran algun tipus de protecció i 170 hectàrees seran de zones verdes públiques.
Com es pot veure, la magnitud del futur a curt i mitjà termini a Madrid no té equivalent a Barcelona.
Però, atenció, en ple franquisme, quan hi havia la voluntat política de convertir Madrid no només en un centre administratiu i polític sinó també econòmic, industrial i financer, Barcelona no només va resistir l’ofensiva, sinó que va assolir posicions capdavanteres utilitzant les seves pròpies cartes. Avui això no es veu per cap banda, perquè hi ha un dèficit d’intel·ligència i polítiques públiques notori.
I no només això, sinó que a més es posen en relleu cada vegada més les febleses de la capital com ho constaten les dades de la dinàmica de la ciutat.
Com es pot veure, la magnitud del futur a curt i mitjà termini a Madrid no té equivalent a Barcelona Share on X
Loading ...
