Com diu aquella cançó “sorpresas te da la vida, la vida te da sorpresas”, es produeixen curioses anomalies en el joc polític català i espanyol. Una d’elles és l’extraordinari pes polític que té l’homosexualisme i el transsexualisme com a ideologia política i alhora la seva marginalitat numèrica en el conjunt de la població.
A Catalunya, segons l’enquesta sobre valors del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (CEO) de 2023, i a la pregunta número 68 “quin és el seu gènere? Amb quin gènere s’identifica vostè? El 47,3% diu que home, i el 51,4% diu que dona, és a dir, pràcticament el 99% de la població. Només un 0,6%, que vol dir en relació amb la mostra 33 persones, assenyala que tenen altres gèneres o són no binaris. La significació, si a més considerem el marge d’error d’aquest grup, és marginal. Si burxem més en els resultats, comprovarem que d’un total de 5.797 entrevistes, 4 assenyalen que es consideren transsexuals. És una proporció ínfima.
Malgrat aquest fet, se li dediquen lleis, decrets, polítiques públiques. Té tot un departament que tracta específicament d’ells junt amb el de feminisme i l’homosexualitat. Són portadors de drets especials, com el fet de desaparèixer la presumpció d’innocència de la persona que acusen d’alguna malifeta, i un llarg etc. Quatre de 5.797, el que equival a un 0,08%. Però és que a més, l’agenda mediàtica dedica pàgines i pàgines a aquest grup. Com és possible que havent-hi tants grups socials amb enormes problemes, siguin precisament la transsexualitat junt amb l’homosexualitat els que ocupin l’atenció dels mitjans i dels polítics? Aquesta és una important anomalia que diu molt de la deformació sobre les prioritats reals que pateix la política que fan els nostres partits.
La pregunta 70 de la mateixa enquesta els hi demana per l’orientació sexual. Un 85% es considera heterosexuals, i només un 3,1% es consideren homosexuals. I aquí podríem repetir amb escreix el que hem dit sobre el transsexualisme polític. Un mínim grup de població veu multiplicada l’atenció per part de les polítiques públiques i les lleis que els afavoreixen fins a convertir els seus drets en privilegis.
Un altre grup és lleugerament més gran, és el d’aquelles persones que diuen que els hi atrauen tant les persones del seu sexe com de l’altre. Aquestes representen el 4,3% de la població i curiosament han registrat un notable increment en els darrers anys, especialment en les dones joves i adolescents, grup que no queda reflectit a l’enquesta.
Coincideix precisament amb totes les campanyes desfermades a les escoles, especialment, però no únicament, a l’escola pública, on es postula que els nens i les nenes i els adolescents descobreixin la seva identitat sexual; auto descobreixin el seu sexe. El resultat és que entre aquest grup de població més jove, els que es consideren bisexuals es multipliquen en relació amb les xifres del conjunt de la població, mentre que els transsexuals, malgrat que continuen sent un petit contingent, també són molt més nombrosos que en el valor mitjà general.
S’està operant una mena d’enginyeria social produïda pels poders públics utilitzant l’escola i guiada pels gurús que pretenen convèncer-nos que els homes i les dones no existeixen malgrat ser el 99,9% de la població, i el que hi ha són altres identitats sexuals i altres formes d’expressar la sexualitat que no queda limitada per la relació home-dona.
El resultat d’aquesta sembra l’anirem recollint en forma de conflictes, trastorns i malalties en el transcurs dels anys venidors, com ja ho mostren alguns països que van començar abans, com el Regne Unit o Suècia.
Loading ...
