Un tema que ha de ser bàsic en les eleccions del 12 de maig és el de la desmesurada fiscalitat catalana, que no té altra justificació que la malversació de diners que es fa des de l’administració de la Generalitat, perquè altres autonomies que tenen dificultats semblants pel que fa al finançament, no les solucionen a força d’asfixiar als seus ciutadans amb pressió fiscal. Que, recordem-ho, en el cas català és doble perquè al diferencial del tipus impositiu que impera a Catalunya se li uneix l’efecte recaptatori de la inflació tan elevada que hem anat mantenint, perquè Aragonès, a diferència d’altres comunitats, no ha volgut en cap moment descomptar la inflació del cost fiscal.
Catalunya és –sort que governa l’esquerra- la que més caragola les rendes baixes.
El tipus mínim autonòmic està situat al 10,5% i només la segueix Astúries amb el 10%. Totes les altres comunitats estan per sota dels 2 dígits i en el cas de Madrid només és del 8,5%. El resultat és que el tipus mínim total a Catalunya és del 20%, mentre que a Madrid és de només el 18%. En el tipus màxim la nostra pressió és elevada, però ja no ocupa el primer lloc perquè comparteix aquesta posició amb Aragó i Astúries i es veu superada per la Comunitat Valenciana, La Rioja i Canàries. El tipus màxim català se situa en el 50% que és moltíssim. Madrid només arriba al 45% perquè el màxim autonòmic és de només el 20,5%.
Aquell discurs que diu que Madrid privilegia als rics no és cert. La proporció entre el tipus mínim i el màxim a Madrid i a Catalunya és pràcticament la mateixa, 2,428 per a Catalunya, 2,411 per a Madrid. Aquest és el factor multiplicador del tipus màxim en relació amb el mínim i ja es pot constatar que la diferència té escassa significació. El que passa és molt més senzill: els més rics i els més pobres que declaren la renda paguen menys a Madrid que a Catalunya, amb ingressos equivalents.
Però, a més, la fiscalitat catalana castiga durament les rendes mitjanes. Quan existeix una preocupació generalitzada per la degradació que experimenta la classe mitjana a conseqüència del doble efecte d’una elevada pressió fiscal i quedar fora de tota mena de transferència per part de l’estat pel seu nivell de renda, quan una part d’aquesta població descarrega a la sanitat i l’escola pública de costos i congestió, pagant-se la sanitat privada i l’escola concertada, semblaria lògic donar-los un millor tracte fiscal més en època d’inflació.
Doncs a Catalunya, teòric paradigma de la classe mitjana, que ja reclamava Macià amb el seu eslògan “la caseta i l’hortet”, que no era altra cosa que l’expressió menestral de voler millorar les seves condicions de vida, aquí la maltractem. Una persona que cobri de 30.000 a 45.000 euros a Catalunya registrarà la més gran de les pressions fiscals de tota Espanya. Ocupem el primer lloc en aquest rànquing, mentre que Madrid, una vegada més és, després de les comunitats de règim foral, a on menys es paga.
Ben mirat, resulta que els que reben millor tracte a Catalunya en relació amb l’IRPF són els que ingressen més. Paradoxes de l’esquerra catalana.
Ben mirat, resulta que els que reben millor tracte a Catalunya en relació amb l'IRPF són els que ingressen més. Paradoxes de l'esquerra catalana Share on X
Loading ...
